Arriba el nou curs: els reptes emocionals dels infants i adolescents davant dels canvis educatius

L’entrada a l’institut i el pas als estudis postobligatoris són dos moments de canvi importants en la vida d’un infant i d’un adolescent. Tot i que sovint es viuen amb il·lusió i expectatives, també poden generar pors, inseguretats i malestar emocional, especialment entre aquells joves amb dificultats d’adaptació, trets ansiosos o perfils neurodiversos.

Com a professionals de salut mental infantojuvenil, sabem que el pas de primària a l’ESO representa una ruptura significativa amb l’entorn conegut. Els alumnes deixen enrere una escola on han passat bona part de la seva infància per incorporar-se a un institut més gran, sovint compartit amb estudiants procedents de diversos centres. Aquesta situació desperta sentiments d’incertesa i temor davant d’allò desconegut.

En consulta, alguns infants ens arriben a representar aquest canvi a través d’imatges simbòliques com un “abisme” o una “cova fosca”, mentre que d’altres l’imaginen com un espai ple d’oportunitats, nous amics i experiències. També és habitual que, un cop iniciada l’etapa, alguns alumnes manifestin nostàlgia de la primària i del sentiment de seguretat que els proporcionava el seu entorn anterior, altres també mostren desorientació i necessitat d’un temps d’adaptar-s’hi, generant també conductives disruptives i desajustades.

Les dificultats solen aparèixer amb més intensitat en joves amb trets fòbics o ansiosos, problemes relacionals o dificultats adaptatives prèvies. Per això considerem especialment important l’acompanyament en aquests casos i la coordinació entre escoles, instituts i serveis especialitzats.

El primer curs no ho determina tot

Tot i la importància simbòlica de l’arribada a l’institut, volem subratllar que les experiències viscudes a primer d’ESO no determinen necessàriament la resta de l’etapa educativa. Molts adolescents que han tingut dificultats d’adaptació durant els primers cursos aconsegueixen trobar el seu lloc més endavant gràcies a l’acompanyament familiar, educatiu o terapèutic.

Quatre anys després apareix un altre gran repte: decidir què fer en acabar l’ESO. A diferència del pas a l’institut, aquesta transició implica passar d’un recorregut obligatori a un camí que, en bona part, depèn de les pròpies decisions.

Aquesta situació genera sentiments contradictoris. D’una banda, molts joves experimenten alleujament i il·lusió davant la possibilitat de triar estudis més alineats amb els seus interessos. De l’altra, també apareixen dubtes, pors i pressió davant la necessitat de prendre una decisió que perceben com a important per al seu futur.

Recordem que no tots els adolescents arriben a aquest moment amb el mateix nivell de maduresa ni amb les mateixes circumstàncies personals. Alguns tenen dificultats per imaginar-se en estudis futurs o rebutgen el món acadèmic després d’anys de mala experiència escolar. Per aquest motiu, considerem necessari que el sistema educatiu ofereixi itineraris flexibles i diferents moments per prendre decisions al llarg de la trajectòria formativa.

La pressió de les notes i la por a equivocar-se

La tria dels estudis postobligatoris també pot comportar una elevada exigència. Ho veiem cada dia des dels CSMIJ: alguns dels joves que aspiren a carreres amb notes de tall molt altes viuen situacions de gran pressió, conscients que necessiten mantenir expedients excel·lents durant el Batxillerat i obtenir molt bons resultats a les PAU. Aquesta exigència sovint implica dedicar moltes hores a l’estudi i renunciar a activitats de lleure pròpies de l’adolescència.

Al mateix temps, continuem veient com persisteixen certs prejudicis envers aquells joves que decideixen incorporar-se directament al món laboral o que no tenen clar continuar estudiant.

Davant d’aquestes transicions, les famílies continuen sent una peça clau. En els grups de suport a pares i mares que organitzem des de la FETB apareixen sovint preocupacions relacionades amb l’èxit o el fracàs escolar, la sobreprotecció, la necessitat de posar límits, la responsabilitat dels fills o la gestió dels canvis propis de cada etapa evolutiva.