Maryam Fuentes, educadora social de la FETB al CSMIJ de Montcada i Konsulta’m Gràcia
Vivim en un món de ritmes accelerats, precipitació, on ens costa donar-nos l’espai, el moment, per aturar-nos a pensar cap a on anem, per què ens sentim malament o què podem fer per a millorar la nostra situació.
Moltes vegades tapar el dolor és la primera resposta. Hi ha persones que no només ho eviten, sinó que ho neguen fins que el dolor es va fent més gran i es torna pràcticament incontrolable. Però aquesta resposta d’evitació, fins i tot de negació, dista molt de ser un remei, una solució al malestar emocional. Al contrari, correm el risc que el dolor es vagi fent més difícil de manejar.
En la meva intervenció amb joves al seu entorn natural, observo com molts d’ells i elles s’enfronten contínuament a situacions de risc. Alguns troben en les conductes més tòxiques la millor anestèsia al dolor.
El meu primer pas és crear una relació de seguretat i confiança on puguem posar nom al que passa, connectar amb el dolor i comprendre’l. I el dolor, quan el comparteixes, no és que faci menys mal, però fa mal d’una manera diferent.
I ja no és només el dolor. És que hi ha moments en què ens sentim perduts, perdudes, i oblidem qui som, tot allò que som capaços de fer i d’aconseguir…
A l’adolescència, la vivència d’estar perdut té una doble accepció, ja que és fàcil sentir-se desubicat, desorientada, respecte de l’entorn, del món on vivim. Però, alhora, aquest estar “perdut” se suma a la vivència d’haver-se perdut a si mateix en el trànsit identitari de la infància a l’adolescència o a la joventut, de manera que aquesta desorientació, desubicació, incertesa es converteixen en companyes de viatge dels i les joves amb qui treballem.
Però, qui no s’ha perdut en algun moment de la seva vida?
Sovint el meu treball com a educadora social consisteix a poder generar experiències esperançadores. Ajudar els i les joves a que puguin recuperar la il·lusió, a construir els seus projectes, facilitar-los l’accés a recursos, escoltar-los, mostrar-los que hi tenim esperança. I, sobretot, poder acompanyar-los en aquest camí amb una mica més d’afecte i d’amor.
Ajudar-los a construir aquest camí, sempre des d’un projecte compartit, des del reconeixement, la comprensió, l’empatia, l’afecte i un vincle sòlid i segur. Perquè, com deia un company de la Fundació Eulàlia Torras de Beà, “allà on no arriba el saber, hi arriba l’amor.
