Stefano Petrella, neuropediatre de la FETB al CDIAP de Gràcia
Les bases de la salut mental s’assenten a la infància, i dins d’aquesta època el període més sensible són els primers anys de vida, quan es construeix el vincle entre l’infant i els seus pares, mares o cuidadors que determinarà la qualitat de les cures i de les relacions, allò que ve a ser la criança.
És per això que el vincle i la criança van íntimament lligats amb el desenvolupament neuropsicoemocional i afectiu de cada nen i nena, i amb la salut mental d’una societat.
Estem assistint, en criança, a un boom de missatges impulsats per les xarxes socials, que estan suplantant figures de referència reals, i on abans hi havia avis/àvies o altres referents dins de la família, ara cada cop més hi ha Instagram, tiktok, cursos online.
Dels missatges que passen més avui dia hi ha el concepte de parentalitat positiva. Com tots els missatges que s’impulsen a través de xarxes socials i de persones no expertes, el risc és transmetre idees equivocades, en aquest cas sobre una cosa tan important i delicada. Tot això està tenint repercussions en la manera de criar i relacionar-se amb els fills i filles en moltes famílies.
Hi ha una confusió important entre la idea de la parentalitat positiva, és a dir, una autoritat responsable i legitimada des de la presència i la disponibilitat que respecti el nen o nena com a persona i com a ser actiu i protagonista del seu propi creixement, i una idea de parentalitat que defuig els límits, els petits conflictes i frustracions que la criança amb els seus reptes suposa en el dia a dia, subestima la importància de crear entorns de socialització, de relacions significatives, i nega la importància i fins i tot l’existència de tot allò negatiu en el sentit de difícil, conflictiu, dolorós.
Criar nens i nenes sans també és tolerar la frustració de no saber per què el nadó plora desconsolat i, tot i així, tenir la paciència de buscar què l’està molestant i calmar-lo des de la presència abans de “endollar-li” un xumet o un biberó; és contenir-se i aguantar-se quan un lactant de 9 mesos intenta passar d’una posició a una altra, per deixar-li el seu espai d’experimentació; és asseure’s amb ell/a a jugar cada dia després d’una jornada de treball, en comptes de mirar el mòbil i posar-hi un dibuix; és aguantar els seus capricis sense perdre els papers ni anar a la solució fàcil, que és donar-li sempre allò que vol; dedicar temps i energia a fer-li entendre que allò que està demanant no toca, encara que ho demani cada dia amb insistència.
Tot això avui pot ser difícil en el marc d’una societat que fomenta ritmes accelerats, la gratificació immediata i l’aïllament social, a costa de la profunda i duradora satisfacció que brinda la construcció, dia rere dia, d’una parentalitat plena dins d’un vincle estable, coherent, segur.
Per a prevenir problemes de salut mental a la nostra població és fonamental ajudar les famílies a qüestionar els missatges dominants a les xarxes, a entendre les necessitats reals dels nens i nenes a cada edat, les bases del desenvolupament humà, i a comprendre la complexitat i importància de la seva funció més enllà dels missatges que reben de forma indiscriminada i simplificada a les xarxes.
Bibliografia:
*Recomanació Rec (2006), sobre Polítiques de Suport a l’Exercici Positiu de la Parentalitat. La parentalitat positiva es refereix «al comportament dels pares fonamentat en l’interès superior del nen, que cuida, desenvolupa les seves capacitats, no és violent i ofereix reconeixement i orientació que inclouen l’establiment de límits que permetin el desenvolupament ple del nen». Segons aquesta, l’objectiu de la tasca de ser pares és promoure relacions positives entre pares i fills, fundades en l’exercici de la responsabilitat parental, per a garantir els drets del menor al si de la família i optimitzar el desenvolupament potencial del menor i el seu benestar.
*https://www.sanidad.gob.es/ssi/familiasInfancia/docs/folletoParentalidad.pdf
