Per Anna Puig, psicòloga de la FETB al CDIAP de Gràcia
Els límits, i la relació que establim amb ells, serà quelcom que ens acompanyarà al llarg de tot el procés vital: durant la infància, l’adolescència i l’edat adulta. I tindran un important pes en com ens estructurem i funcionem com a individus.
La història de vida dels pares o tutors/es influeix en la criança. Així, la manera com uns pares posen límits tindrà a veure amb la seva pròpia experiència i relació amb els límits (propis i dels altres).
Alguns dels motius pels quals pot resultar difícil posar límits als infants en els primers anys de vida són:
- Dificultat per a tolerar la frustració de l’infant.
- Desacord entre els pares o tutors/es sobre quins límits establir i com.
- Pensar que en establir límits interferim o dificultem el creixement.
- Falta de referents (no voler repetir l’estil de criança amb el qual van ser educats).
- Relacionar els límits amb l’autoritarisme.
- Moments vitals difícils.
En els primers anys de vida els límits compleixen una funció protectora i estructuradora cabdal per al desenvolupament de l’infant. A través dels límits els adults adaptaran un món que encara els va molt gran a la seva mida, per tal que puguin explorar-lo i desenvolupar-se amb seguretat. Els límits que es posen a casa constitueixen el millor entorn de proves per a enfrontar-se als que vénen del món.
Els límits compliran per tant les següents funcions:
- Aportar seguretat a l’infant i donar-li una estructura que permeti comprendre com funciona el món que l’envolta.
- Afavorir el procés de diferenciació i construcció de la personalitat.
- Afavorir el desenvolupament dels processos de regulació.
- Afavorir la tolerància a la frustració.
- Afavorir el desenvolupament de l’empatia.
- Donar pautes d’interacció i socialització que permeten integrar-se al grup i desenvolupar habilitats socials.
Cal destacar que, en aquestes primeres etapes del desenvolupament, els límits han de ser necessàriament externs i immediats: s’han de centrar en allò que passa aquí i ara, ser coherents i proporcionats, i és l’adult qui ha d’establir-los i actuar de forma activa per a fer-los complir.
Per exemple, dir a un infant que no s’enfili a un lloc perillós seria l’expressió verbal d’un desig , però no un límit; per a que sigui un límit caldrà actuar activament per tal d’evitar que s’hi enfili. Serà bo que aquesta acció vagi acompanyada d’una explicació i d’un reconeixement de l’emoció de l’infant: “Tens moltes ganes d’enfilar-te, però no pot ser perquè et podries fer molt mal”. Com hem dit, aquesta explicació per si sola probablement no sigui suficient i cal una actuació per part de l’adult.
El bon tracte a l’infant, amorós i respectuós, haurà d’incloure sempre uns límits clars, ferms i adequats a la seva etapa evolutiva. No podem esperar que les criatures en els seus primers anys de vida s’autoregulin, ja que aquesta autoregulació és quelcom que aniran adquirint progressivament al llarg del procés de maduració i serà llavors quan, a poc a poc, aquests límits externs s’aniran interioritzant i podran, si tot ha anat bé, autoregular-se.
