INTERVENCIONS PSICOLÒGIQUES I TRACTAMENTS PSICOTERAPÈUTICS
Per Berta Requejo, psicòloga de la FETB al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil) de Gràcia
Vivim un moment en el qual costa parlar de sentiments dolorosos, de patiment. A les xarxes socials i en la vida social hi ha tendència a compartir només allò positiu: el gaudi, el plaer, a buscar estats molt idealitzats de benestar. A més, el ritme de vida accelerat, la falta de xarxa familiar de suport i la compaginació de múltiples tasques i aspectes de la vida de les famílies (treball, criança, persones dependents, oci…) pot fer difícil detenir-se i observar la necessitat d’atenció quan les coses no estan funcionant prou bé.
De manera molt general, la depressió comporta un estat de desànim i/o disminució de la capacitat per al gaudi, més o menys intensa, que pot produir un malestar persistent i que dificulta suportar la vida quotidiana.
Els propis símptomes de la depressió, sovint associada a sentiments de desesperança, falta de sentit, pèrdua d’energia i de capacitat per a prendre decisions, sentiments de culpa o autoretret, poden fer encara més difícil demanar ajuda.
Malgrat això, les persones amb depressió es poden beneficiar molt de diferents suports professionals. Entre d’altres, d’intervencions psicològiques o tractaments psicoterapèutics. Darrere dels símptomes depressius, sovint hi ha aspectes de la pròpia història, experiències i/o situacions viscudes que no han pogut ser digerides o integrades. També existeixen patrons amb els quals hem après a funcionar i relacionar-nos que produeixen conflictes i insatisfaccions importants.
En els orígens dels símptomes depressius pot haver-hi diferents causes que influeixen tant en el tipus i intensitat del sofriment com en les possibilitats de millora. Per això és important buscar ajuda en professionals de la Salut Mental, perquè aquests puguin fer una valoració en profunditat i així indicar les possibilitats de tractament i els recursos que puguin ser de més ajuda.
En molts dels casos, consultar pot ser una oportunitat de tractar-se i produir un canvi que faciliti a la persona i la seva família no només una millora dels símptomes depressius que tant dolor provoquen, sinó també un creixement general i vital.
Aquesta oportunitat de canvi cobra encara més pes en el context de la infància i l’adolescència, quan els menors estan en ple procés de desenvolupament.
Els menors creixen en el context de les relacions familiars, per la qual cosa els pares són crucials tant per a detectar aquest sofriment i demanar ajuda, com per a participar del tractament i millora del patiment que viuen a casa. Així mateix cal tenir present el paper que juga la xarxa (mestres, pediatres, etc.), també necessària en la detecció.
Encara més en els inicis de la vida, en l’etapa perinatal i de la primera infància, quan tot està en construcció. A vegades, els bebès o nens petits poden donar mostra de processos depressius a través de la desregulació del son, de l’alteració en l’alimentació, de la falta de gaudi i joc espontani… Podem trobar-nos amb nens que estan gairebé sempre irritables, als quals costa molt consolar, o nens “adormits o desvitalitzats”, poc actius o expressius. En realitat, en la infància, i més encara en la infància primerenca, el sofriment psicològic s’expressa de múltiples maneres, podent expressar-se en totes les diferents àrees del desenvolupament, amb major o menor intensitat segons el nen/a i el context familiar.
Sovint, els símptomes depressius en el bebè o el nen/a petit/a, poden estar associats a processos depressius o a altres dificultats en la família.
Quan neix un bebè, neixen també una mare, un pare i/o una parella de pares. La dona que gesta i dona a llum, viu una sèrie de canvis biològics de gran importància, a molts nivells. Tant per a mares com pares, és un moment vital de molta intensitat, que suposa una reorganització familiar, de rols i de la identitat. És a dir, convertir-se en mares o pares implica una crisi vital, però també una oportunitat de creixement i creativitat.
Al tractar-se d’un estat nou, de grans canvis continus, pot fer trontollar l’estabilitat de les persones, sent una etapa sensible, vulnerable, on poden aparèixer depressions (de manera més freqüent en la dona i en el postpart, però també en l’home, i al llarg de la criança).
Els símptomes més freqüents de la depressió postpart o en la primera infància dels fills són:
Probablement, un pare o una mare imaginava un estat de felicitat i plaer compartit quan esperava un fill/a. L’impacte de la realitat quan es pateixen símptomes depressius pot ser molt gran, una gran decepció. De nou, la sensació de que hauria de poder suportar millor la criança, o la culpa per no estar prou satisfet/a amb la paternitat o maternitat, poden suposar una trava per tal que les persones en aquesta situació es deixin ajudar per amics i familiars, o demanin ajuda professional.
La vida per a qualsevol persona, per a bebès, nens o mares/ pares, pot ser molt bonica i satisfactòria, però sempre és difícil i plena de conflictes, contradiccions i moments de crisis. Els infants ploren, s’enfaden, tenen rebequeries intenses, passen per dies tristos i, en créixer, sempre viuen guanys, però també pèrdues. Els pares se senten satisfets, i poden gaudir molt dels seus fills i de la criança, però sempre i inevitablement, es viuen decepcions, dies complicats, crisis de parella, i fins i tot moments en els quals es perden els papers. Tot això forma part de la vida, en el millor dels casos.
Però quan es viuen sentiments de tristesa continuats, una dificultat molt gran per a gaudir, per a portar el dia a dia, quan el descoratjament és intens, i no s’alleuja en passar els dies, quan els pares senten una preocupació sostinguda pel seu propi estat o el del seu fill/a, per què no consultar?
Per sortir de la depressió, demanar ajuda pot ser un gran pas cap endavant
Berta Requejo
Dèiem que vivim un moment en el qual costa parlar i conviure amb el sofriment, però també en el qual cada vegada hi ha més sensibilitat vers la salut mental, i també en relació a la salut mental perinatal. Mica en mica es va es normalitzant la consulta psicològica com un recurs més de l’atenció social i sanitària comunitària. Tot i que encara pot quedar molt per fer, aquest és el camí a seguir.
TRACTAMENT FARMACOLÒGIC QUAN SIGUI NECESSARI (PRESCRIPCIÓ RESPONSABLE)
Per Anna Taberner, psiquiatra de la FETB als CSMIJ (Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil) de Sant Andreu i Montcada i Reixac
El tractament farmacològic davant símptomes de caire depressiu pot ser un element més que sumi en les diferents intervencions terapèutiques. Pot ser proposat, des de l’inici, quan la simptomatologia és intensa, o més endavant, quan l’evolució no és suficientment favorable tot i els diferents abordatges que s’han posat en marxa.
És important, previ a la indicació del fàrmac, el treball tant amb els pares/tutors com amb el propi infant o adolescent
Anna Taberner
Cal donar la informació suficient, ajustada en cada cas per a que aquesta pugui ser entesa. La informació inclourà: per què es prescriu aquell fàrmac segons la seva simptomatologia i en aquell moment de la intervenció, com pot ser útil per a ell/a, funcionament del fàrmac, efectes secundaris, com s’ha de prendre, objectius desitjables.
És important també tenir present la informació/experiència prèvia que en tenen, temors, inquietuds, clarificar mites falsos… La participació, implicació, i compromís són rellevants en aquesta decisió d’iniciar un tractament farmacològic.
En el cas dels antidepressius especialment serà important la regularitat i la constància en la presa de la medicació. El antidepressius utilitzats en primera línia en infants i adolescents actualment solen actuar a nivell de regular el funcionament de la serotonina. La serotonina és un neurotransmissor relacionat, entre d’altres, amb els trastorns de l’estat d’ànim.
La durada del tractament es decidirà segons l’evolució, però habitualment s’aconsella un temps mínim d’uns 6 mesos, i uns 3 mesos de manteniment post estabilitat. Serà important a banda dels abordatges en curs, fer uns seguiment psiquiàtric un cop indicat, sovint complementat amb el seguiment d’infermeria.
