ENTREVISTA
Natàlia Roig: “Ara sí que penso que hagués necessitat anar a un especialista, però en aquell moment no vaig voler”
Sovint silenciat, afortunadament cada vegada es parla més del dol perinatal i de les vivències de les famílies, de les parelles i, en especial, de les dones que l’han patit. Entrevistem una d’elles, Natàlia Roig, actualment mare de dos fills, que el 2015 va perdre el nadó que esperava: el Sergi. Després d’uns anys, ara es veu amb forces i ganes de parlar d’aquest experiència tan dolorosa.
Quan vas començar a notar que alguna cosa no anava bé?
Jo estava embarassada d’uns 7 mesos, unes 28 setmanes de gestació, i encara treballava. Però, d’un dia per l’altre, vaig notar alguna cosa rara. Recordo que vaig assistir a una classe prepart i vam estar amb altres mares, ens vam fer un dibuix súper maco a la panxa, la meva amb el nom de Sergi (que era com s’havia de dir el nen)… Però en aquell moment jo ja sentia que alguna cosa dins del meu cos no anava bé. I cap al vespre, en arribar a casa, no notava tant el nen com en els darrers temps, que ja es movia bastant.
Què vas fer?
Vaig trucar la meva germana, que acabava de tenir una filla i li vaig preguntar si a ella li havia passat. No sabia ben bé què dir-me, però em va comentar que de vegades es mouen menys… La conversa va ser molt curta. L’endemà vaig anar a treballar i al cap d’una estona notava que alguna cosa no anava bé, i li vaig dir al meu responsable: “Ostres, em sembla que me’n vaig al metge”. Vaig anar al CAP i quan li vaig dir a la recepcionista que no notava el bebè, em va preguntar si feia estona que em passava. “Sí, jo ara estic espantada i sola”, vaig reconèixer. I em va recomanar que anés a l’hospital. Vaig agafar el cotxe i vaig trucar la meva parella, que estava treballant lluny en aquell moment, i vam quedar que l’informaria del que em digués el metge.
Un cop a l’hospital, tu pensaves que havies perdut el bebè?
No. En aquell moment, jo soc primerenca i no vull pensar en el pitjor. En arribar a l’hospital em van fer una eco de soroll i jo crec que elles (ginecòloga, infermeres) ja devien veure alguna cosa i em van dir de passar a una altra sala on em van fer una ecografia visual. Llavors la ginecòloga, amb molt de tacte, em diu: “No hi ha batec”. “Com que no hi ha batec?, Què ha passat?”, li pregunto. “Em sap molt greu, no hi ha res a fer”. En aquell moment em vaig quedar súper en xoc. Llavors em van deixar sola una estona per si volia trucar algú i recordo que va ser infernal.
A qui vas trucar?
Primer vaig trucar la meva parella, però no me l’agafava, i vaig trucar el meu pare. També vaig avisar a la feina i un dels meus companys va ser el primer a venir. Després van arribar el meu pare, la meva mare, la meva parella i la meva germana. Va ser molt dur. Mentrestant, a l’hospital em van explicar que m’haurien d’induir el part. I jo pensava: “Què és això, que hauré de tenir un part i un bebè mort…”. Vam passar moltes hores en una sala fins que em van pujar a una habitació en una àrea molt apartada de la zona de parts, això ho tenien ben previst.
Cap a la nit vaig veure que em sortia sang (em vaig espantar moltíssim), notava com unes contraccions i em van avisar que semblava que ja me’l podrien treure. En realitat jo des del matí volia que me’l traguessin… I res, vaig tenir el part, mentre la meva parella em donava la mà, i ens van preguntar si volíem veure el nadó, però vam dir que no. Les llevadores ens van insistir molt en que ens podia ajudar acomiadar-nos-en, però jo sentia una negativitat que no podia… Han passat nou anys i de vegades ho penso, si l’hauria d’haver vist, però no me’n penedeixo.
M’imagino que també vau haver de decidir què fer amb el bebè…
Teníem uns familiars que portaven una funerària i ens van dir que no ens preocupéssim, que ells s’encarregarien de tot. En aquella època no hi havia gaires opcions i vam decidir portar-lo a Roques Blanques, a Collserola, on hi ha una àrea en la qual el nostre fill un cop incinerat podia descansar. La meva parella i jo ens vam fer la promesa que si teníem fills, quan fossin més grans i els ho haguéssim explicat, hi aniríem tots junts.
En un mateix dia et vas assabentar que el teu fill s’havia mort i el vas haver de parir, tot en qüestió d’hores. M’imagino que això devia ser un xoc molt fort.
Jo només volia saber per què havia passat i si podria tenir més fills. En aquell moment sents ràbia, a part de la tristesa, i culpa, perquè et preguntes si has fet alguna cosa malament, o si és culpa també dels metges. És una barreja d’emocions.
Els primers dies em vaig quedar a casa, volia estar al llit, em tocava la panxa… Imagina’t no tenir-lo, però a més, clar, amb punts com en un postpart. Plorar, plorar i plorar, estar amb la família, que em venia sovint a veure, amb els amics. La primera sortida la vaig fer per Nadal, era una època dura, però la meva parella i jo més que estar-nos a casa sols el que volíem era estar amb la família i vam decidir anar a la trobada que fèiem cada any.
Llegeix la segona part de l’entrevista: https://bit.ly/484TFLk
Fotografies de l’arxiu de Natàlia Roig