Dia Mundial del Dol Perinatal 2024 | Testimoni en primera persona (2ª part)

ENTREVISTA AMB NATÀLIA ROIG

Vas arribar a saber què havia passat?

Em van fer proves i van detectar que sóc portadora del factor V Leiden, que és una mutació de la coagulació de la sang. Potser això va fer que no li arribés la sang al bebè i que no es pogués desenvolupar bé. Em van dir que podria tenir fills, però que m’hauria de punxar Heparina.

Vull tornar de seguida a quedar-me embarassada i vaig tenir dos avortaments més, ambdós al mes i mig de gestació aproximadament. Davant d’això vaig canviar de metge i ell em va dir que no m’havien donat la dosi d’Heparina que tocava…

Quan tornes a intentar quedar-te embarassada?

Al cap de dos anys em vaig quedar embarassada del Gerard. Vaig buscar el seu nom i vaig veure que volia dir “cavaller fort” i vaig pensar: “Mira, sí que ha sigut fort, no?”. Però quan vaig tenir el Gerard em va sortir tot…  Em van trobar que tenia estrès posttraumàtic, em va sortir hipotiroïdisme, etc. El Gerard recordo que no s’agafava al pit i ho vaig passar fatal. També era molt sobreprotectora amb ell al principi, però això s’ha anat calmant amb el temps i amb el Marc (el fill petit) ja va anar tot millor.

Què et va ajudar en el dol?

Sobretot la parella, ens vam ajudar els dos. Parlàvem, ploràvem… Aquelles primeres setmanes va ser tot molt dur. No volia anar a psicòlegs, ho volia portar tot jo juntament amb els meus, la meva família, els amics. Però ara sí que ho penso, que haguéssim necessitat anar a un especialista, perquè la veritat és que ens ho estàvem “menjant” tot nosaltres i la família feia el que podia.

I després també em va ajudar el temps, que diuen que tot ho cura; bé, tenim la cicatriu.

No tenia ganes d’anar a teràpia o a grups de pares, però sí que m’ajudava llegir testimonis de pares que els havia passat el mateix.

I durant l’embaràs del Gerard vaig decidir escriure un diari on anava apuntant com anava tot, les visites mèdiques, li deia que l’estàvem esperant amb moltes ganes. Amb el següent embaràs, el del Marc, també ho vaig fer.

Parlaves del tema?

Al principi ho parlava amb la meva parella. Teníem un vincle molt fort d’estimació, portàvem 12 anys junts (en aquell moment), vull dir que era una parella i una relació consolidades. I allò el que va fer va ser unir-nos més i fer-nos més forts per a tirar endavant com a parella. A mi com a persona també em va canviar la manera d’afrontar la vida, les coses, les decisions.. Em va ajudar a ser més forta i més decidida.

Els metges em van oferir anar-hi a parlar, però jo estava tancada. Potser si m’haguessin insistit més sí que hagués acabat anant a un psicòleg o psicòloga. Sí que ens van dir moltes vegades que hi havia una associació de pares, però tu en aquells moments potser no tens ganes de parlar amb pares a qui els ha passat el mateix.

Ara fa tres o quatre anys que ho puc parlar amb normalitat amb la gent en general. Perquè a més és un tema tabú en el fons, i semblava que no podies parlar-ne. Després, en canvi, parlar amb gent de fora, gent nova, m’anava molt bé.

Et vas sentir acompanyada?

Sí i també recolzada, però també t’adones com de poc preparada està la gent amb el tema del dol. I més d’un bebè. Si amb una persona gran ja costa donar el condol als familiars, imagina’t a una parella que ha perdut un nadó.

Molta gent ens intentava animar: “No passa res, sou joves. Ja tindreu fills”, o ens deien que hi havia parelles que no tenien fills. A mi em sorprenia que em diguessin aquelles coses. Però, clar, ara ho penso fredament i crec que potser no sabien què dir-me o com consolar-me.

Què li diries tu a una dona que hagi viscut una situació similar?

Li explicaria el meu testimoni i li recomanaria que es deixés ajudar pels professionals, perquè jo no vaig voler-ho fer i segur que m’hagués anat bé. Però que no es quedi amb tot el que li diguin, que es busqui ella el seu camí, que porti el seu dol com ella vulgui perquè cadascú ho porta a la seva manera i allò que li pot anar bé a una persona potser a una altra no li funciona. A algú li anirà molt bé veure el bebè, acomiadar-se’n, anar a enterrar-lo o tirar les cendres, i a mi o a una altra persona, no.

Com ho portes ara amb el pas dels anys?

És tot tan dur que, ara ja no tant, però encara quan vaig al lavabo tinc tendència a mirar-me a veure si surt sang. És curiós, però m’ha quedat aquesta obsessió.

I sempre cada 9 o 10 d’octubre era com que aquell dia estava més trista, no feia res… Però crec que va ser l’any passat que em vaig sorprendre: “Ostres, estem a 9 d’octubre!”. Evidentment te’n recordes igual, però aquell dia vam fer una activitat amb els nens i va ser diferent.

Fotografia de l’arxiu de Natàlia Roig