El dol perinatal és una experiència de dol especial, amb unes condicions emocionals pròpies i d’altres que són comunes a altres processos de dol.
Un dol especial i sovint silenciat, del qual no es parla, poc reconegut socialment, un procés al qual s’intenta restar importància… Tot i que en els últims anys sembla que hi ha més sensibilitat i reconeixement, el dolor que implica encara està poc entès a nivell social, cosa que fa que les persones que es troben en aquesta situació es puguin sentir més soles, poc acompanyades i molt culpables i confoses per patir, per sentir-ho, per si és legítim viure-ho amb la intensitat que ho senten.
I per què és una situació de dol especial? Pel moment vital en què es dona i l’impacte de les emocions que genera, en especial per a la dona, a qui se li afegeix el procés físic que experimenta.
Reconèixer l’existència del dol perinatal és reconèixer el dolor per la pèrdua d’un fill, hagi nascut o no. Aquest reconeixement de que ha existit el fill mort, juntament amb la creació de records físics i simbòlics, ajuda a l’elaboració d’un dol. Un dol que no s’acaba d’elaborar mai del tot i que acompanya a la família la resta de la seva vida.
Però el reconeixement, la visibilització i el respecte permeten donar-li al fill mort en qualsevol moment de la gestació (també en el primer trimestre, probablement les pèrdues més silenciades i normalitzades) un espai físic i mental.
Es tracta de poder donar espai al dolor per a poder-lo sentir sense culpa, poder-lo pensar i parlar; és a dir, poder-lo mentalitzar, procés que ajuda a la seva elaboració. Ben al contrari, el silenci, no donar aquest espai al dolor, minimitzar la pèrdua, negar-la, etc. pot fer que el procés de dol, que ha de ser un procés sa davant la pèrdua, s’encapsuli i pugui esdevenir un procés patològic.
Poder fer un procés de dol adequat és un factor de protecció per a gestacions futures, els tipus de vinculació que es puguin crear amb els futurs fills si ni ha, o amb els que ja hi són, podent desenvolupar una parentalitat sana, havent donat un lloc específic al fill mort, i que els nous fills o els existents puguin tenir un lloc propi i diferenciat a la ment i al cor dels seus pares, sense haver de ser els portadors de la càrrega inconscient del seu germà mort.
Aquest text forma part de l’exposició de la nostra companya Elisabet Gil, psicòloga de la FETB que dona suport al Servei de Pediatria de l’Hospital de Sant Pau, a la xerrada “Pal·liatius perinatals, enfocament multidisciplinari”, organitzada per la Societat Catalana de Pediatria el passat 1 de febrer.
