Per Maria Àngels Capdevila, psicòloga sanitària i psicoterapeuta de la FETB al CSMIJ de Sant Andreu
L’adolescència és una etapa de trànsit cap a la vida adulta i que comporta molts canvis en el creixement. Durant aquest període, el desenvolupament hormonal condiciona l’aparença física, la sexualitat, l’apertura als altres, l’interès pel món que envolta.
Les experiències de relació viscudes per l’adolescent en la família, amb els amics/gues, a l’escola i als diferents grups en els quals participa van conformant el pensament, l’afectivitat, els valors, les emocions i la conducta, marcant un camí al llarg de la vida.
L’adolescent actual ha d’adaptar-se a un món globalitzat, poc estable, de canvis ràpids, socials, de la mà de la tecnologia, que va condicionant maneres de viure molt diferents a les del passat i sovint lluny del model de referència dels pares.
El paper dels pares, però, segueix sent important en aquesta etapa, en la funció d’educar i orientar als fills i filles, promovent unes condicions que afavoreixin el seu creixement global.
Els límits esdevenen necessaris en l’evolució de la personalitat de l’adolescent, per a la vivència d’experiències saludables i per a promoure una bona convivència creativa amb els altres.
Tot i així, moltes vegadesels pares expressen que els resulta difícil posar límit a l’adolescent. Per exemple, l’hora de tornar a casa acostuma a ser una de les situacions que provoca enfrontaments amb els pares, quan marquen una hora per l’arribada i l’adolescent arriba 30 minuts tard perquè el grup d’amics s’ha endarrerit.
A l’adolescent el mou explorar, buscar nous coneixements, noves experiències. Necessita validar-se davant dels altres per anar conformant la seva personalitat adulta i això fa que moltes vegades busqui traspassar aquells límits que han estat posats pels pares. En alguns casos, la transgressió dels límits suposa una forma d’oposició i de sentir el triomf davant d’una autoritat amb la qual no s’identifica i es sent en gran desacord.
En certes situacions, la seva ànsia i la seva impulsivitat els fan molt vulnerables al patiment. Apareixen angoixes, inseguretats de tot tipus, respecte de si mateixos, el seu cos, la seva vàlua personal, l’autoimatge… Es qüestionen valors familiars, i així veiem com alguns/es poden arribar a posar-se en situacions de risc, o bé mantenir-se en dinàmiques que no els són favorables (relacions de parella, experiències amb alcohol, drogues, sexe, etc.).
Totes aquestes vivències generen en l’adolescent diferents malestars, patiments i crisis, i són viscudes amb una gran ambivalència: la necessitat de sortir-se’n sols/es i sense escoltar els altres, però alhora també amb una gran necessitat dels altres, dels amics, del grup, de la família. El fet d’aturar-se a pensar sovint es fa difícil en aquesta etapa de tants canvis, interns i externs.
L’etapa adolescent dèiem que és una etapa de trànsit, també en el sentit de despendre’s d’allò infantil, d’organització de la personalitat i re-construcció vers l’etapa adulta. Els límits de l’entorn que s’han anat interioritzant en etapes anteriors contenen i ajuden a organitzar el pensament i les actuacions. En l’adolescència moltes vegades es posa tot en qüestió, però el fet d’haver adquirit uns criteris i valors dona una estructura sobre la qual anar construint a través de les diferents experiències que es van adquirint.
És ben sabut que als adolescents no els agraden els límits, sovint viscuts com a castradors de necessitats i desitjos. En aquest etapa, pensem que els pares han de donar suport ajudant a pensar, donant orientacions i criteris que recolzin el desenvolupament i creixement com a persones en convivència, cap a la etapa adulta.
Algunes recomanacions generals als pares, a l’hora de posar límits en l’etapa adolescent:
- Establir relacions de confiança mútua que permetin allunyar les pors de pares i fills/es.
- Posar pocs límits i explicar bé el sentit positiu que tenen, fomentant-ne la seva comprensió.
- Propiciar espais de relació i comunicació que permetin comprendre els motius de l’altre, amb empatia.
- Ajudar a pensar i canalitzar les diferents emocions: impaciència, impulsivitat, tolerància a la frustració, passivitat, etc.
Quan això esdevé difícil s’ha de valorar quina es la font del/s malestar/s, preguntar-se com a pares: Què passa que no em pot/no ens podem escoltar? Per què sempre acabem igual? Què hi ha darrere d’aquestes explosions de caràcter? Què puc fer de forma diferent?
Cal entendre llavors quina és la base de les dificultats en les relacions per a promoure canvis.
