Amb la vida social i l’entreteniment condicionats pel confinament i les restriccions, les tecnologies han estat -i són- una eina clau durant la pandèmia de covid-19. Un fet que, en alguns casos, ha derivat en l’ús excessiu de pantalles entre els més joves.
A partir de quina edat és recomanable començar a utilitzar les tecnologies? Quin paper han de jugar els pares amb els més petits i els adolescents? Quins signes en denoten un ús abusiu? Consultem aquestes i altres preguntes amb dos experts de la FETB.
- Claudi Paz (CP): Coordinador del CSMIJ Sant Andreu
- Lluís Díaz (LD): Psicòleg sanitari i director assistencial de la FETB
Les tecnologies són clau en aquesta pandèmia i també en les vides dels joves. Això els fa especialment vulnerables a l’addició a Internet, videojocs i xarxes socials?
CP: Jo crec que no hauria de ser necessàriament així. Penso que la vulnerabilitat respon a dificultats personals i familiars anteriors a la pandèmia. És cert que en les primeres fases del confinament va haver-hi “barra lliure” de tecnologies a moltes cases, però la gran majoria de les famílies s’ha anat adaptant a la situació i s’ha regulat bé. Pot ser que internet encara estigui compensant estones que ara els nens i els joves no poden gaudir offline (penso, per exemple, en adolescents que sortirien a prendre alguna cosa les nits del cap de setmana i ara queden per jugar a videojocs; o nens que enlloc de fer esplai presencial el fan online), però la majoria d’ells, si pogués triar, apagaria l’ordinador i sortiria.
Tendim a culpar les pantalles per no analitzar altres motius de fons?
CP: Totalment. Sovint s’enfoca el tema de manera molt parcial atribuint aspectes negatius a les pantalles sense reparar en que, de vegades, és l’ús que en fan les famílies les que les fan perjudicials; o el model d’ús que donem els adults als menors.
LD: Per suposat. El simple fet reduccionista de parlar de pantalles a mode de calaix de sastre on incloure elements tan diferents ja insinua la desídia amb què els adults ens aproximem al món digital que tan de relleu és pels nostres infants, adolescents i joves. En ocasions, pares i mares accepten i permeten un ús precoç i indiscriminat de les pantalles, per necessitat, per falta de temps, per excés d’ocupacions. És quan veiem les tecnologies de l’entreteniment com aliades. Però aquest amistat es pot girar en contra quan pretenem que nens i adolescents es regulin en unes conductes que hem facilitat i afavorit quan no estaven encara preparats per fer-ne una bona gestió.
Quan podem dir que se’n fa un ús problemàtic o addictiu de les pantalles?
CP: Jo crec que el punt clau és quan es perd el desig de realitzar altres activitats així com quan hi ha un malestar i un pensament constant en connectar-se. Penso que això és més significatiu que el temps que hi passen, perquè aquest pot venir donat per circumstàncies del moment o impossibilitat de fer altres coses.
LD: Dificultats a l’hora d’acceptar límits, abandonament d’altres aspectes de la vida diària, afectació del rendiment general, mentides, desregulació del comportament, respostes agressives i impulsives,… Aquests són alguns signes que ens poden indicar que s’està produint un ús inadequat de les noves tecnologies.
Què en penseu de l’ús de pantalles en infants?
CP: Opino que és clau que l’exposició a les pantalles sigui molt progressiva i penso que una part dels problemes que ens estem -i ens anirem- trobant en aquest tema prové d’un ús de les pantalles massa precoç. A la franja de 0-3 anys els infants no estan fisiològicament preparats per fer un ús de les pantalles, a part de que no estan preparats cognitiva ni emocionalment per gestionar-ne el seu ús. Massa sovint veig nens al cotxet amb el mòbil o la tauleta. Si això es fa de manera indiscriminada, són nens que acabaran tenint problemes per desenvolupar les seves nocions espacials, temporals i sensorials. En canvi, si s’introdueixen progressivament (no és el mateix una tele, una consola, un ordinador o un mòbil) i amb la participació dels pares, poden esdevenir un element que enriqueixi el desenvolupament de la persona.
Com abordeu el procés terapèutic i des de quin enfocament treballeu?
LD: El nostre enfoc de la Salut Mental ens situa com a professionals que acompanyem des de la relació, propera i honesta, horitzontal amb la família i el noi/a.
Amb els pares cal apropar-los al noi, a entendre’l a ell i la seva dificultat, recolzar, oferir alternatives, acceptar… però també ser ferms, establir límits, contenir i ajudar a elaborar les angoixes i malestars. Amb els nois i noies treballaríem en la línia d’entendre’l, qui és ell, què troba en el joc, quines necessitats li cobreix, explorar aquest àmbit de la seva vida que és important per ell. I a partir d’aquí fomentar per a que recuperar eines oblidades, desconegudes, o fins i tot aquelles que valora en els seus mons virtuals per poder fer front als reptes del creixement i la vida quotidiana.
Què els recomaneu als adolescents que es trobin en aquesta situació i les seves famílies?
LD: Als joves sobre tot els diria que no pretenguin resoldre els seus malestars sols, que demanar ajuda és valent. Sovint creiem que tenim el control i no és així. Sovint allò que creiem que ens allunya de la dependència infantil s’acaba convertint en una presó diferent.
Pel que fa a les famílies, quan la conducta disfuncional apareix, crec que s’ha d’actuar amb fermesa i sense precipitació. Com en qualsevol comportament addictiu hem de tenir clar que la supressió dràstica de l’element que proporciona el plaer generarà neguit, malestar, tensions… Caldrà apostar per una supressió progressiva, una racionalització dels horaris, una recuperació dels hàbits saludables. Quan abans detectem un desordre en aquest sentit, abans podrem donar resposta.
AL NOSTRTE CANAL DE YOUTUBE POTS VEURE LA CÀPSULA AUDIOVISUAL “PANTALLES: DE L’OCI A L’ADDICCIÓ”.
