Pares prematurs (1ª part)

La vida succeeix de formes i maneres imprevistes i inesperades.

En ocasions, allò que havíem planificat, fantasiejat, pren camins que ens desubiquen, donant pas a una gran incertesa.

La maternitat i la paternitat  poden ser un desig, un projecte, una identitat, sovint central en el relat de vida de les persones. Qui desitja ser pare o mare, ho pensa, ho dibuixa  amb tot luxe de detalls, amb amor, por, amb inseguretat, amb il·lusió…  Contemplant milers de variables, d’escenaris possibles, però un no sol imaginar-se sent un pare o una mare prematur.

El temps s’atura quan es rep  la notícia d’una possible o probable prematuritat en el naixement del nostre nadó.

L’amalgama de pensaments, sentiments, sensacions que ens colpegen són de tal magnitud que difícilment poden ser elaborades i menys encara amb la celeritat que un desitjaria i necessitaria en aquell moment.

La por, la incertesa, la inseguretat, la culpa, la ràbia et regiren, s’estenen sense temps de reacció, sense espai per fer endreça i reubicar tot allò que, del no res, passa a ser central en el nostre present i futur projectats, i també en la pròpia identitat com a persona i com a mare/pare. Ens trobem abocats a una realitat en la que en certa manera hem perdut el control. Una realitat que, al mateix temps, ens empeny a buscar fortaleses i punts d’ancoratge, de recolzament, que, sota el garbuix del tsunami emocional, et permetin sostenir-te i confiar.

Els futurs pares esdevenen pares prematurs.

Prematurs no només pel propi fet que la nostra criatura neixi abans d’arribar al temps previst de gestació. Prematurs perquè, igual que els nostres petits/es, no hem cobert les etapes previstes, perquè també ens ha mancat un temps per a acabar de gestar el nostre fill/a, per a sentir-lo créixer una mica més, moure’s, per a anar reorganitzant la vida, fent espais, mentals i reals, per tal d’anar-nos proveint d’allò que ens caldrà per a poder-nos iniciar en l’aventura parental.

Prematurs/es perquè quan ni tan sols estàvem del tot preparats per al que havia de venir, allò previst, hem de preparar-nos per a afegir-hi nous reptes, tant abans com després del naixement. Uns reptes del tot inesperats i, per si fos poc, tenim menys temps per a assimilar-los i adaptar-nos-hi… Sent clau en el procés la confiança amb l’equip clínic i assistencial, ja que aquesta confiança et permet recolzar-te en els i les professionals i mirar endavant.

Cal matisar que la prematuritat és una circumstància, important, però una circumstància que, com d’altres, suposa moltes variants i situacions, històries i relats, gravetats i impactes diferents. És sobretot un fet sotmès a la subjectivitat, i per tant, com en d’altres situacions, inqüestionable i inopinable. Les experiències de la prematuritat són infinites, són cadascuna de les histories.

L’anunci de que el teu fill/a arribarà amb una prematuritat important desencadena tota una sèrie de fets, accions, reaccions, estats d’ànim i actuacions, pròpies i de l’entorn, i també una forma peculiar d’afrontar els dols  quan entomes l’impacte de la notícia. Sense haver processat encara que no veuràs créixer més la panxa de la mare o que no hi seràs a temps de preparar l’habitació, et sorprens il·lusionat mentre tries la primera muda del teu fill. I una estona després, et sents envaït en imaginar els reptes que haurà d’afrontar aquell petit només arribar al món… I et preguntes si tu estaràs a l’alçada per a poder-lo acompanyar.

El ritme del temps canvia, has de pensar, pair, plorar, ser fort, has d’intentar ser, com a mínim, tan valent com el teu fill haurà de ser… I trobes, no saps ben bé com, el convenciment que sigui com sigui, us en sortireu.

Tens ganes de veure’l, també tens por de com serà aquest moment. Mentre no ha nascut, tot és possible; quan neix, la realitat s’imposa.

Però… Quan arriba el moment, deixes a un costat tot plegat i només pots pensar que t’espera algú que et necessitarà i que segurament no seràs el millor pare/mare  del món, però si que intentaràs ser el millor per a ell.