Pares prematurs (2ª part)

Hi ha tota una altra part que esdevé diferencial, necessària, que et sosté per a que tu puguis sostenir: el suport i l’acompanyament extern, el de la família, entorn, amigues i companys. Però també el que esdevé una nova família, un nou entorn, que neix de forma circumstancial, però que t’acompanyarà tota la vida.

Dèiem abans que la subjectivitat és part inherent a l’experiència i aquesta, tot i les circumstàncies, tot i les dificultats i entrebancs, és una de les experiències més felices, emocionants i alegres que afrontarem a la vida, sent bastant com un esperava que fos.

És una experiència que marca la seva història, la nostra història, i que ha de ser viscuda amb ple dret, amb dignitat, amb sensibilitat i humanitat…

I en això tenen un paper protagonista les persones, els afectes, els vincles i la relació, el respecte, la cura, el suport, l’empenta… Tot allò del que se’n cuida l’equip de la Unitat de Cures Intensives d’ Obstetrícia i de la Unitat de Cures Intensives Neonatals.

La prematuritat extrema implica l’ingrés pre i/o postnatal, implica unes cures mèdiques necessàries, imprescindibles, però que interfereixen inevitablement en la intimitat que hom imagina en els  moments inicials del naixement.

Un cop a la UCIN, els horaris, els espais oberts, els monitors, la il·luminació, els moments de tensió, el personal mèdic i d’infermeria, i per suposat la incubadora, són presències inesperades, però cabdals en la vida del teu fill o filla. I t’hi adaptes, els integres, els agraeixes fins i tot, te’ls fas teus, et donen seguretats que et sembla que no tindries sense ells/es.

La refermança del teu lloc com a pare/ mare no seria possible sense fer tàndem amb el suport i l’expertesa de l’equip mèdic i d’infermeria. Ells i elles són qui entomen inicialment una part del nostre encàrrec com a pares, ja que donades les circumstàncies estan fora del nostre abast… Cuiden i t’ajuden a cuidar, a observar el teu fill, se’n preocupen, se n’ocupen i l’atenen de forma extraordinària per a ajudar-lo en el seu repte principal: créixer. Tot això incorporant-te des del primer moment, esdevenint rols complementaris, sentint realment que conformes el millor equip per a ell.

Però existeix un intangible: les cures que curen… I és que al mateix temps que l’equip d’infermeria fa la seva tasca, de forma subtil, natural, respectuosa i sensible, despleguen la seva màgia, la màgia que es respira al Cau dels lluitadors.

D’alguna forma, la incubadora que protegeix, que cuida i assegura el nostre fill, es reprodueix com una matrioixca en una altra “incubadora” per als pares, també prematurs. Una incubadora que és la UCIN, que t’aïlla del món, que t’oprimeix en moments, però que et protegeix, que et cuida, t’acull i et calma.

Les infermeres i infermers et porten de la mà,  t’animen, t’abracen, et fan riure i són còmplices, t’acompanyen a fer de pare/mare i t’investeixen com a tal, et recorden que, tot i les circumstàncies, ets imprescindible en el creixement d’aquell nadó… Perquè la incubadora és essencial, però no substitueix els braços paterns.

La seva intuïció, sensibilitat, humanitat, fortalesa, serenitat, implicació i afecte insuflen forces i empenta en el dia a dia que esdevenen cabdals.

Sents -et fan sentir- que et veuen, que t’escolten i que et reconeixen com a persona i com a mare, diferenciada amb la teva particularitat.

Sense això segurament els nens/es i les famílies se’n sortirien, farien els seus processos específics amb les seves circumstàncies, però el relat no seria el mateix. I és important aquest relat perquè forma part de la narrativa de vida, uns inicis que, no sent els esperats, són els nostres…

Uns inicis que, com en els contes infantils, començarien així: “Vet aquí una vegada, al més profund del cau dels lluitadors, va començar la seva aventura el nostre petit heroi…”.

Fundació Eulàlia Torras de Beà