L’adopció i l’acolliment familiar són processos emocionalment complexos tant per l’infant com per la família adoptiva o acollidora. La salut mental dels infants es veu directament impactada per la inestabilitat viscuda i per la necessitat d’entendre qui són i d’on venen. En aquest article, recollim la veu de tres professionals de la Fundació Eulàlia Torras de Beà; la psicòloga Montse Rius i les treballadores socials Cesarina Ontiveros i Maria José Ruiz, que ens apropen amb sensibilitat i rigor a les claus emocionals que cal tenir presents per acompanyar bé aquests infants.
Pair un doble dol
El dol per la família d’origen no desapareix amb l’arribada a una nova llar. De fet, és sovint un dol silenciat, perquè molts infants no saben posar-hi paraules, però el viuen internament amb una barreja de culpa, vergonya i por de tornar a ser abandonats. “El que senten realment és un sentiment de pèrdua. Quan tenen aquest sentiment ja hi ha un desarrelament”, explica Montse Rius. “Aquest dol és doble: per la pèrdua de la família d’origen i per no haver nascut en la família adoptiva. Però no posa en qüestió el vincle amb els pares adoptius, sinó que el pot reforçar si es treballa bé”.
Les professionals coincideixen que l’assimilació dels dols requereix l’acompanyament dels pares, que des de l’inici de la relació afavorirà el procés de comunicació dels orígens perquè s’obri un canal respectuós i adaptat al moment evolutiu de l’infant. Aquest dol apareix durant diferents etapes evolutives. Durant la primera infància pot manifestar-se com una anècdota, però a partir dels 6 anys s’activa una etapa de conflicte interna, i en l’adolescència esclata amb força. “L’etapa adolescent és molt sensible, sobretot en casos d’adopció”, remarca Cesarina Ontiveros. “Sorgeixen noves preguntes: a qui m’assemblo? Seré acceptat pel meu entorn? I el sentiment de pertinença es remou”.
El procés de la construcció de la identitat
Tant en l’adopció com en l’acollida, el procés d’identificació personal sovint es veu travessat per buits d’informació, per silencis familiars o per històries traumàtiques. Aquesta recerca de “qui soc” és un camí íntim i delicat, segons detallen les professionals. “Hi ha una seqüència emocional: conèixer, entendre, sentir i acceptar”, especifica Montse Rius. “Els pares han de comunicar, no només revelar, i fer-ho de manera progressiva. És fonamental validar les emocions i afavorir que sorgeixin”. Maria José Ruiz també afegeix que “tothom té el dret i la necessitat de saber d’on ha sortit. És universal. Els pares adoptius o acollidors han d’entendre i integrar aquest dret i aquesta necessitat per tal d’afavorir la construcció d’una identitat sana i completa”.
Ferides invisibles que impacten en el desenvolupament
Molts infants arriben a les famílies d’acollida o adopció després d’haver viscut negligències, abandonaments, abusos o diverses institucionalitzacions. Això, des del punt de vista de les expertes, pot generar trastorns de vincle que es manifesten de formes molt diverses com, per exemple, dificultats en la socialització, actituds defensives, necessitat constant d’agradar o conductes de risc.
“Per cada tres mesos d’institucionalització es perd un mes de desenvolupament mental”, recorda Montse Rius, i afegeix que “hi ha infants que no han pogut establir un vincle segur abans d’escolaritzar-se, i això es reflecteix també en l’àmbit cognitiu”. Un altre punt a tenir en compte és que els trastorns emocionals es poden reforçar si els pares no han treballat la seva pròpia història o no estan preparats emocionalment per afrontar el repte, tal com ho especifica Maria José Ruiz: “ens trobem amb pares adoptants que no han treballat la seva pròpia història i no entenen com acompanyar el seu fill”.
L’acompanyament de les famílies i l’entorn
La preparació prèvia de les famílies acollidores és fonamental, però no és suficient. Cal un acompanyament constant, una mirada reparatòria i una actitud oberta i respectuosa. Segons Montse Rius, “no n’hi ha prou amb establir un vincle segur, cal també acompanyar les diferències racials, els moments de dol o les preguntes difícils”. L’escola i l’entorn comunitari també juguen un paper fonamental, i la coordinació amb serveis socials i professionals de salut mental és clau per identificar necessitats i prevenir dificultats més greus.
“La tasca dels professionals és ajudar els docents a anar més enllà de la conducta, a entendre què pot estar demanant aquest infant”, explica Maria José Ruiz. “També avisem que la transició a la secundària pot ser un moment crític, especialment si coincideix amb canvis de centre o qüestions d’identitat racial”. Sobretot, Cesarina Ontiveros remarca que s’ha de treballar molt amb les famílies per “integrar el doble arrelament i poder reconèixer i incorporar la família d’origen dins la mateixa identitat”. Els infants adoptats/acollits i les seves famílies precisen poder comptar amb professionals que els puguin orientar i acompanyar durant les diferents etapes vitals.
