- Cristina Hernández, infermera als centres de Gràcia, Sant Andreu i Montcada i Reixac
- Jaime Martínez, psiquiatre al CSMIJ de Gràcia
Els Trastorns de la Conducta Alimentària són multicausals. En l’actualitat, quins factors creieu que tenen una major incidència per a que una persona desenvolupi un trastorn alimentari?
CH: Els TCA són d’origen multifactorial, això vol dir que un factor per si sol mai pot explicar l’aparició del trastorn. Existeixen diferents factors de tipus genètic, psicològic, sociocultural, familiar i personal que poden predisposar algunes persones a desenvolupar-lo. Depenent de cada situació, un factor jugarà un paper més important que un altre. En tot cas, els TCA són trastorns mentals que es caracteritzen per alteracions en la conducta, els pensaments i les emocions relacionats amb el menjar, la imatge corporal i l’autoestima i que cal tractar de forma especialitzada.
JM: L´increment tan clar i associat a la pandèmia i al confinament ens ha ensenyat que la causa d´aquest problema pogués no ser principalment l´adolescent, o la seva personalitat, com abans pensàvem. Tampoc l’adolescència actual, com sembla que existeix a l’imaginari social. Més aviat sembla que cal analitzar els factors externs, tot el que està passant al voltant de l’adolescent, i pensar que potser el problema alimentari és una expressió del patiment davant d’aquestes experiències amenaçadores. Aquestes es donen a diferents nivells, dels quals els estudis apunten sobretot als canvis familiars i socials.
Arrel de la pandèmia veiem que ha augmentat el nombre de persones amb aquest tipus de trastorn, per què?
CH: El confinament va tenir un alt impacte en la salut mental de la població infantojuvenil, alhora que va comportar un trencament amb les rutines habituals, actuant moltes d’elles com a factor protector davant l’aparició de la malaltia (les relacions entre iguals, l’oci i el temps lliure, l’escola, etc.). La pandèmia va portar un augment de la incertesa, traduïda en alguns casos en un augment d’ansietat i estrès, que va dificultar un bon maneig emocional i va precipitar o empitjorar els símptomes dels trastorns alimentaris.
JM: La pandèmia, i especialment el confinament, van portar l’aïllament, la pèrdua del contacte físic amb altres adolescents, l’augment del clima de tensió de moltes famílies, o el canvi dels costums familiars a l’hora de menjar. En concret, s’ha estudiat com la preocupació pel pes i pel físic va augmentar a nivell social, atès que durant el confinament semblava que estàvem perdent el temps si no aprofitàvem per aprimar-nos o fer abdominals. Els estudis proposen que tots aquests factors actuen en conjunt augmentant en gran mesura la possibilitat de generar patiment. Ara cal preguntar-se si el fet que hi continuï havent una incidència tan alta de casos, dos anys després, és perquè encara cal esperar per recuperar-nos de la pandèmia; o que des del 2020 hi ha poders i valors socials que han quedat especialment instaurats i que van de la mà amb aquest trastorn.
Com pot demanar ajuda una persona que creu que pateix un TCA?
CH: És important que la persona pugui parlar-ne amb les persones de referència (familiars, amics, mestres, etc.) perquè aquestes puguin buscar l’ajuda adequada i donar-li tot el suport necessari. Cal destacar, però, que és molt probable que la pròpia persona tingui dificultats per prendre consciència del seu problema, de manera que en alguns casos hauran de ser els altres els que estiguin atents als senyals d’alerta per actuar.
JM: Si qui està patint aquesta situació pot ser capaç de fer-se aquesta pregunta, és que ja tenim molt avançat, perquè habitualment és el canvi que costa més. Les opcions són moltes: des d’anar pel vostre compte als vostres centres de salut i comentar-ho al vostre metge o infermera; o que ho faci un adult responsable que sigui de confiança per a l’adolescent, com ara els pares, tutors o altres familiars. No cal explicar totalment el problema perquè els adults acompanyin l’adolescent a demanar ajuda, ja es tindrà oportunitat de detallar-ho amb tranquil·litat als professionals. Si l’activació dels circuits d’ajuda professional espanta l’adolescent, hi ha moltes altres vies per a poder iniciar un acompanyament. En aquest sentit, es pot comptar amb els professors de l’escola, que estan cada cop més preparats per oferir ajuda en aquests casos. A més, s’estan desenvolupant plataformes especialitzades d’ajuda a internet o xarxes socials, que intentaran obrir un espai d’atenció a l’adolescent i vincular-lo al circuit d’ajuda professional. És important anar amb compte amb aquesta última via, ja que escapa al control dels professionals i la persona podria també trobar missatges oposats a l’ajuda que necessita.
A la FETB es realitza un tractament interdisciplinari especialitzat, expliqueu-nos quin acompanyament els/les oferiu.
CH: El tractament que s’ofereix des de la FETB és un abordatge interdisciplinari en el que poden intervenir, en major o menor mesura, diferents professionals (psicòlegs, psiquiatres, infermeres, treballadores i educadores socials) per abordar els diferents símptomes de la malaltia. En ser un trastorn mental de base psicològica, però amb conseqüències físiques, nutricionals, emocionals i socials, es requerirà l’ús de diferents intervencions (dietètiques-nutricionals, mèdiques, psicològiques) enfocades tant a la persona que pateix la malaltia com a la seva família.
JM: L’objectiu és donar una atenció integral i continuada que permeti cobrir, tant com sigui possible, les necessitats que plantegen aquests patiments. Més enllà de les funcions específiques de cada professional que intervé (que poguessin ser psicòloga, psiquiatre, infermera, treballadora social o altres figures com l’educadora social o terapeuta ocupacional), confiem que aportar l’experiència de tenir un equip de persones que t’escoltin i t’acompanyin és especialment beneficiós. Per això, intentem treballar de manera coordinada i fer-ho de manera que no resulti angoixant per a la persona.
Hauran de prendre medicació?
CH: Es valora cas a cas si és necessari algun fàrmac per ajudar en el tractament de la malaltia.
JM: Com sol passar a Psiquiatria, no hi ha uns criteris clars que ens indiquin en quins casos hem de recomanar la medicació i en quins no. Al meu entendre, el que podem fer els psiquiatres a les consultes és fer una ullada als tipus de medicació amb les quals comptem, i pensar en si els canvis mentals i corporals que poden induir aquestes medicacions poden ajudar amb el nivell de patiment que té una persona determinada. Per exemple, un antidepressiu pot ajudar una adolescent que tingui la ment més “alliberada” davant dels pensaments constants sobre aprimar-se i poder, per exemple, aprofitar més una sessió de psicoteràpia. És interessant comentar que quan recomanem algunes d’aquestes medicacions, ho fem buscant que apareguin el que d’altres vegades anomenem efectes secundaris. Per exemple, moltes vegades es recorre a psicolèptics com l’olanzapina, buscant l’augment de gana que produeix, assumint que el seu efecte principal habitual (sedació) no serà clarament beneficiós. Això, al meu entendre, demostra com les medicacions que fem servir no són específiques del “trastorn” en qüestió.
Els Trastorns de la Conducta Alimentària poden tenir una bona evolució i pronòstic si es detecten de forma precoç. En què ens hauríem de fixar per detectar-los?
CH: Hi ha una sèrie de senyals d’alerta que ens poden ajudar a tots a fer una detecció precoç del problema. És important estar atents als canvis que s’observin en els hàbits d’alimentació (i altres hàbits), com per exemple: l’inici de dietes per compte propi, pèrdua de pes injustificada, preocupació excessiva pel menjar (comptatge de calories o rebuig d’aliments sota la creença que engreixen), evitació d’àpats, increment de l’exercici físic o menjar de manera descontrolada, entre d’altres.
No hem d’oblidar que, donat que es tracta d’un trastorn de base emocional, també cal estar atents als canvis que es puguin estar produint a nivell relacional i anímic: baixa autoestima, elevada autocrítica o autoexigència, elevada preocupació per la imatge, baix estat d’ànim, irritabilitat, o pèrdua d’interès per activitats o relacions…
Un cop detectats aquests senyals és important contactar amb professionals de la salut per poder orientar i iniciar un tractament especialitzat.
JM: És un problema que pot ser molt difícil de detectar. La pista més clara és, òbviament, observar un canvi de pes o de la figura corporal inesperat, especialment si va acompanyat d’un canvi d’actitud o d’estat d’ànim de l’adolescent. Però moltes vegades tot comença notant-se petits canvis, com un clima de tensió augmentat a l’hora dels àpats. Els pares moltes vegades expliquen que observaven petits canvis en l’adolescent que els cridaven l’atenció, com actituds estranyes amb el menjar, posar-se roba més ampla, no quedar amb les amigues a sopar…
Què poden fer les famílies en termes de prevenció?
CH: Les famílies poden jugar un paper clau en la prevenció dels TCA perquè poden ser un model molt potent d’hàbits i estils de vida saludable. Des de casa és important promoure una alimentació sana, però alhora flexible. Els àpats poden ser un molt bon moment per afavorir les relacions familiars i models de comunicació oberts i positius. Es recomana, com a mínim, poder realitzar un àpat al dia plegats. Les famílies també poden ajudar en la prevenció promovent l’acceptació i la diversitat corporal i reforçant l’autoestima dels seus fills/es més enllà de la seva imatge. Finalment, poden donar eines als seus fills/es per ser crítics amb els continguts de la xarxes socials i altres plataformes, i els estereotips de bellesa predominants.
JM: És recomanable demanar ajuda quan hi comença a haver una preocupació al voltant del pes o l’estat d’ànim de l’adolescent, millor que esperar que el problema es faci més gran. D’altra banda, és difícil establir unes recomanacions clares per evitar que aquest problema aparegui, ja que segons la família, una actuació determinada pot ajudar amb el problema o empitjorar-lo (per exemple, augmentar la vigilància quan l’adolescent està menjant).
