PER MARIA JOSÉ FERNÁNDEZ I KÀTIA PLANELLS
Entre els 6 i els 12 anys, els nens i les nenes cursen l’etapa d’educació primària, un període clau en el seu desenvolupament emocional, social i psicològic. Durant aquesta etapa, els infants reben moltes valoracions per part de pares, mares, altres familiars i mestres sobre el rendiment acadèmic, l’activitat física, la gestió dels conflictes amb els companys i el grau d’autonomia personal.
Aquestes valoracions influeixen de manera determinant en l’autoconcepte, és a dir, construeixen una imatge de si mateixos a partir dels missatges que reben de l’entorn; i una l’autoeficàcia, relacionada amb capacitat autopercebuda per afrontar reptes. En aquest context, és legítim preguntar-se: com poden les famílies acompanyar-los perquè creixin i es construeixin de manera saludable?
Acompanyar no vol dir dirigir ni controlar, sinó oferir la presència d’una manera sensible i respectuosa. Implica brindar un entorn de comprensió, escolta i diàleg, però també un espai d’autonomia que els permeti provar, equivocar-se i aprendre. És en aquest equilibri entre suport i llibertat on els infants poden anar construint seguretat interna, responsabilitat i confiança en les mateixes capacitats. Al mateix temps, hi ha una sèrie d’aspectes bàsics que els adults han de garantir: uns hàbits adequats d’alimentació i descans, espais tranquils i ordenats per fer els deures i estudiar, una agenda quotidiana no excessivament carregada d’activitats extraescolars i una relació fluida i respectuosa amb l’escola. Parlar amb consideració de l’equip docent i evitar desacreditar-lo davant dels infants contribueix a generar coherència educativa i seguretat emocional.
L’escola és un dels eixos centrals de les seves vides, ocupa molt de temps, ofereix un grup més enllà de la família al qual es pertany, però no ho és tot. Compartir espais de joc, lleure i relació amb altres persones afavoreix el desenvolupament social i emocional i nodreix l’autoestima. Igualment important és reconèixer i valorar l’esforç, la constància i la implicació, més enllà dels resultats acadèmics. Cal distingir entre el comportament davant de l’estudi i les qualificacions obtingudes, i evitar les comparacions amb companys o germans, ja que rarament són constructives i sovint generen frustració i inseguretat.
L’acompanyament emocional en aquesta etapa implica validar el malestar que poden sentir davant dels conflictes, els fracassos o les decepcions, i ajudar-los a pensar conjuntament estratègies per afrontar aquestes situacions respectant el seu estil personal i no imposant maneres de fer. Entendre l’error com una part natural i necessària del procés d’aprenentatge afavoreix el desenvolupament de la resiliència i de la tolerància a la frustració, habilitats essencials al llarg de tota la vida.
En definitiva, els adults tenen un paper fonamental en la creació d’un entorn de comunicació oberta i constant, basat en l’interès genuí per allò que fan a l’escola i pel que viuen en el seu dia a dia. Compartir temps, converses i experiències i reforçar el vincle afectiu contribueix a generar confiança, seguretat i transparència entre famílies, infants i escola, tres pilars indispensables per a un desenvolupament saludable.
