Share:
BlogNotíciesTot

“Avui una noia de la meva escola s’ha suïcidat”

Com podem abordar la prevenció del suïcidi des de l’àmbit comunitari? Compartim el testimoni en primera persona de la psicòloga Cristina Carbó*:
Just abans de l’estiu vaig viure de ben a prop i en primera persona una intervenció comunitària arrel del suïcidi d’una jove de 15 anys. Un noi, en espai de psicoteràpia grupal d’adolescents, curiosament un dels que gairebé mai parlava, va ser el primer en voler dir quelcom aquell dia: “Avui una noia de la meva escola s’ha suïcidat”.
La frase no anava acompanyada de cap emoció explícita. Però l’impacte que aquelles paraules van causar en el grup, tant pels joves com pels terapeutes, va ser gran. Van sorgir reaccions de tota mena: des de riures i bromes a cares serioses i caps cots.
Les reaccions davant l’impacte poden ser molt diverses. El protagonisme l’agafava l’eufòria i els terapeutes vàrem haver d’ajudar a donar veu a la part que potser quedava en silenci, que era segurament la més visiblement afectada davant d’aquella notícia.
La veu del jove que havia estat el primer a parlar, juntament a altres intervencions, reivindicaven el paper gairebé inexistent de la Salut Mental en les escoles. Una noia deia: “Hauria de ser obligatòria una assignatura sobre Salut Mental”. La veu dels joves va ser la força que ens va empènyer a pensar: cal fer alguna cosa!
Juntament amb l’EAP (Equip d’Assessorament i orientació Psicopedagògica) i l’Equip Psicopedagògic de l’escola on acudia aquesta noia, vàrem organitzar-nos i, a través del Konsulta’m (*) vàrem oferir la nostra ajuda. En coordinació telefònica i a tocar de la finalització del curs, anàvem sentint i compartint la necessitat que aquest jovent no marxés de vacances sense donar-los la oportunitat de parlar-ne.
Es feia indispensable trobar la manera d’oferir un espai, però el poc temps del que disposàvem ens jugava en contra. L’ideal hagués estat poder trobar-nos en format petit, un nombre reduït d’alumnes, potser per classes. Però quedaven molt pocs dies abans de les vacances, així que vàrem organitzar unes trobades per cursos, començant pel curs corresponent a la jove. D’aquesta manera quedava coberta, almenys, tota la ESO.
Teníem clar que no volíem anar a donar cap xerrada, se’m venia al cap la veu d’una altra jove dient que “aquest tipus de xerrades en les que va una persona gran i et fot la xapa d’un tema sobre el qual, potser, no en té ni idea perquè no l’ha viscut en primera persona, no serveixen de res”, i jo estava d’acord amb que aquest no havia de ser el format.
No. Havíem d’anar sense res previst, en disposició d’acollir el que ens compartissin i, des de la nostra experiència i coneixement pel que fa a la gestió de les emocions, articular-ho i poder fer un retorn el més a mida possible del que cada grup pogués necessitar. En definitiva, desenvolupar un model in situ, des de la nostra experiència com a professionals, però adaptat a ells, a la seva vivència i a les seves necessitats davant una situació tan impactant.
El tràgic succés d’aquesta jove convidava d’una forma alarmant a parlar sobre el sofriment mental i així és com vàrem començar a introduir les trobades amb cada curs. Què fem amb el sofriment? Amb el malestar? Què fem quan ens passen coses? Quan patim o veiem patir, tenim amb qui parlar-ne? Podem pensar sobre aquest patiment? Ens el quedem per a nosaltres o l’avoquem a fora, en l’altre?
SILENCI, es feia sempre un gran silenci. Qui era el valent a poder parlar en una atmosfera i sobre una temàtica com aquesta? Suportar i sostenir el silenci amb ells, ja va ser un gran primer pas…
Els primers valents van ser els mestres, referents importantíssims pels joves. Un d’ells va explicar com havia estat la seva pròpia adolescència, recordant una etapa difícil i complexa. Una intervenció propera que crec que va facilitar que els joves anessin espontàniament aixecant la mà i sortint davant dels seus companys/es per expressar els seus sentiments vers la companya que s’havia suïcidat i vers el patiment i les diverses formes en què es pot manifestar (autolesions, bullying…). Es demanaven entre ells respecte, s’oferien a ajudar qualsevol company/a, hi tinguessin més o menys relació, per si mai  necessitaven algú per a parlar de res que els amoïnés.
Vàrem abordar el tema de la pandèmia, del que ha suposat tot aquest temps de confinament, com a situació generadora de malestar i patiment emocional. Hi havia qui expressava que comptava amb una família i amics que li podien donar suport i escolta quan ho necessitava, hi havia qui no tenia aquest recolzament.
Entre tots anàvem fent-nos preguntes que ens ajudaven a sentir i reflexionar, i això obria noves altres preguntes, que més que procurar respondre-les, miràvem d’acompanyar-les mostrant la complexitat de tot plegat.
Cada grup va mostrar unes necessitats, inquietuds i una forma de gestionar l’impacte i el sofriment d’una determinada manera. I tot i ser les mateixes conductores en les trobades, cada grup va agafar una atmosfera, melodia i color determinat. Es van entrelligar les intervencions dels mestres i les dels alumnes, però tots compartien el fet que es parlava des del cor, des de l’emoció, i no des de la teoria, des del saber…
Al final d’aquestes trobades amb els alumnes, se’ns va demanar si podíem oferir un espai pels mestres, que també estaven molt afectats tant pel succés com per tota la repercussió mediàtica, sumat a la quantitat de mesos amb “mesures Covid” pel mig. Aquesta trobada també va ser molt emotiva i enriquidora per tots/es.
L’experiència va ser difícil, plena d’incertesa però també de convicció. Novament els joves ens van sorprendre i ens van mostrar que, quan se’ls hi dona la oportunitat, saben aprofitar-la de valent. Ens van donar una lliçó de com de capaços són de gestionar-se amb tot l’entramat si els acompanyem orientant-los en el camí, però alhora també deixant-los marge, trobant el just equilibri.
Per la prevenció del suïcidi és fonamental poder parlar del sofriment emocional i de les maneres com les persones, les famílies i la societat gestionem aquest tipus de malestar. I de que segons com ho puguem fer ens trobem amb unes conseqüències més benvolents o més nocives.
La situació pandèmica ens ha fet connectar com a societat amb la nostra vulnerabilitat i, conseqüentment, ha fet disparar el nombre de consultes i, alhora, d’intents autolítics. El suïcidi és la forma més radical i absoluta que hi ha d’autolesió, i no deixa de ser fruit de la impossibilitat de gestionar o eliminar el sofriment mental. Però cal eliminar-lo? Aquesta ha de ser la pretensió? La nostra ha de ser una societat on no hi hagi malestar o res que el provoqui? Ha de ser una societat basada en l’èxit i en la felicitat absoluta? Un lloc on tot és possible? On si pateixo és que no estic bé?
Cal fomentar en la societat la visió de la persona humana en tota la seva complexitat, no només amb les parts fortes, potents i exitoses, sinó també de la mà de les nostres vulnerabilitats i febleses. La societat d’avui en dia tendeix a eliminar-ne qualsevol rastre, però integrar totes aquestes parts ens pot ajudar a prevenir, ens enforteix i, en definitiva, contribueix a fer més suportable el nostre patiment.
Els abordatges d’estratègies de detecció precoç del risc són importants per a la prevenció del suïcidi, però hem d’anar més enllà i implementar una “cultura de la Salut Mental”, acceptant la importància de cuidar la nostra salut mental, com a part indissociable de la cura de la salut global i que no sigui un tema tabú. Molts joves i adolescents ens retreuen que és un tema del que costa molt parlar i alguns reivindiquen, com he dit abans, alguna assignatura relacionada en el currículum escolar.
Facilitar l’accessibilitat als dispositius de Salut Mental també és un factor clau, però sobretot hem d’apropar aquests dispositius a l’escola i a la comunitat (com per sort, ja fa un temps que s’està impulsant. Més que això: que no sigui qüestió de “portar-los” sinó de “ser-hi” (com a part d’una cultura que ja hi sigui present). Per això és tan important generar aquesta cultura afavorint i integrant l’emocionalitat i el sofriment psíquic/mental com a quelcom inherent a la persona humana, atenent i entenent aquest aspecte de forma integrada a la resta.
En aquest sentit, hem de recordar la importància de l’àmbit familiar pel que fa a aquest “generar cultura”. Parlar de la família ens portaria a un capítol a part, però no puc deixar d’assenyalar el paper clau que tenen les famílies tant en l’aprenentatge i el desenvolupament físic, psíquic, emocional i social com pel que fa a la contenció i gestió del patiment.
Per tant, hem de seguir ajudant els agents propers als joves/adolescents i a les seves famílies a estar en disposició i oberts a tot aquest àmbit que socialment estem acostumats a amagar i callar. I es fa necessari afavorir entorns on puguem normalitzar aquest tema i que formi part del nostre dia a dia. Malgrat els avenços en els darrers temps, continua sent força difícil poder integrar la Salut Mental. Però també és cert que amb la pandèmia hi ha hagut una presa de consciència que no havíem vist abans i aquesta és una oportunitat que hem de saber aprofitar.
*Cristina Carbó és psicòloga clínica i psicoterapeuta. Treballa al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) de Sant Andreu, gestionat per la FETB, i col·labora amb el servei Konsulta’m.
(*) “Konsulta’m” és un espai de suport i orientació psicològic que té com a prioritat atendre la població infantil, adolescent i adulta jove per detectar i atendre de forma preventiva el patiment psicològic i els problemes de salut mental del jovent. L’espai també ofereix assessorament als professionals que treballen amb grups d’adolescents o de joves, així com a les seves famílies. En total, l’Ajuntament de Barcelona ha creat 11 punts Konsulta’m a la ciutat. La FETB en gestiona dos: el de Sant Andreu i el de Gràcia.
Consulta també:
Què podem fer les famílies en la prevenció del suïcidi?

“És important establir espais de comunicació emocional dins l’entorn familiar”

Què podem fer des de l’àmbit individual en la prevenció del suïcidi?

“Les relacions socials que s’estableixen en la infantesa i l’adolescència tenen un paper clau en la salut mental”


Enllaços relacionats:
Augmenten les consultes d’adolescents en el primer trimestre de 2021 – Fundació Eulàlia Torras de Beà
Augmenten els punts d’atenció del Konsulta’m, un espai de suport psicològic per a joves – Fundació Eulàlia Torras de Beà

Notícies relacionades