DEPRESSIÓ | REFLEXIONS DES DE LA DISCIPLINA DEL TREBALL SOCIAL

La tasca pedagògica amb la família i l’entorn més proper de l’infant i jove és un factor de protecció imprescindible per a la recuperació psicosocial

Per Cesarina Ontiveros, treballadora social de la FETB als CSMIJ de Gràcia i St. Andreu i al SAFE de Montcada

El procés d’afrontament d’una malaltia com la depressió pot ser llarg  i no exempt de complicacions. Quan ens trobem davant d’un diagnòstic de depressió d’un infant o adolescent, és imprescindible promoure la implicació de la seva família o cuidadors/es, en el camí cap a la recuperació.

El trastorn depressiu no és exclusiu dels adults. Veure patir un fill/a és una vivència dura que genera en els pares diversos sentiments mereixedors de ser entesos, sostinguts i acollits pels professionals que treballem per la salut mental.

La tasca pedagògica amb la família i l’entorn més proper de l’infant  i jove que pateix una dificultat de salut mental, esdevé un factor de protecció imprescindible per la recuperació psicosocial.

Els pares i cuidadors, amb les seves observacions, poden esdevenir els primers predictors davant d’una possible dificultat de salut mental jugant, per tant,  un paper primordial a l’hora de detectar les senyals que ens alerten sobre la possibilitat de que l’infant o jove  pugui estar patint dificultats i així cercar l’ajuda que necessiten.

La detecció no sempre és fàcil doncs, en ocasions, es pot confondre la tristesa amb depressió i a la inversa. La clínica depressiva no  sempre va de la mà de la tristesa. En el cas dels infants i joves, els pares i cuidadors hem  de poder estar atents a altres símptomes tals com: canvis en l’estat d’ànim, comportament reactiu, irritabilitat, ira i plors. Canvis notables en la son, el pes, els hàbits alimentaris  i altres patrons  quotidians. La pèrdua d’interès o abandó de les activitats que abans li agradaven, cancel·lació de plans amb els amics i amb la família. Dificultats per concentrar-se i per pensar que es poden traduir en un baix rendiment acadèmic, pensaments o preocupacions constants que envaeixen a l’infant o jove. Observar que formen part d’un nou grup d’iguals que els pares mai han conegut, hermetisme, senyals de consum d’alcohol o d’altre substàncies. Senyals d’autolesions que tracta d’ocultar o no pot explicar de manera creïble, activitat o interès sexual que sembla nou o més intens que abans, pensaments suïcides que han de portar als pares i cuidadors a cercar ajuda professional immediata.

A excepció dels pensaments suïcides, cal tenir en consideració que un únic símptoma dels anteriorment descrits, no determina que el fill/a estigui experimentant una crisi que ens ha d’alarmar intensament.

En el cas dels joves, els canvis biològics, incloent els hormonals pels que passen tots els preadolescents i adolescents, poden afectar al seu estat d’ànim i al seu rendiment escolar i s’haurien de poder diferenciar, amb ajuda professional si cal, d’altres símptomes més alarmants.

Amb el tractament professional adequat i el suport familiar, els infants i joves que pateixen un trastorn depressiu, habitualment prosperen i milloren.

Què poden fer els pares i cuidadors en la vida diària de l’infant i jove?

• Procurar uns hàbits saludables que  incloguin les relacions positives amb altres persones a la llar i a l’entorn escolar i social, oferir una dieta saludable, dormir les hores suficients i propiciar l’exercici diari tenint en consideració que el simple fet de caminar és ja un exercici molt beneficiós per la salut mental especialment si és en companyia.

• Promoure activitats a l’aire lliure tant en família com amb el grup d’iguals.

• Promoure l’autoestima reforçant conductes concretes posant l’accent en allò positiu.

• Ajudar-lo a integrar i acceptar els seus propis errors generant un millor autoconcepte.

• Fomentar la comunicació amb el fill/a amb un diàleg exempt de retrets que puguin propiciar culpabilitat i sentiment de decepció i frustració.

• Escoltar més que parlar evitant que el fill/a se senti jutjat o sermonejat.

• Contenir i acollir al fill/a cercant maneres d’evitar, en la mesura del possible, que aquest/a es posi a la defensiva a l’hora de comunicar.

• Mantenir una rutina i anticipar amb ell fill o filla els canvis en la dinàmica familiar per tal de fomentar la seguretat que dona el fet de poder preveure.

• Planificar esdeveniments importants i comentar temes agradables.

• Reduir situacions que generin inquietud, agitació, ansietat i tristesa recolzant-lo/la i tranquil·litzant-lo/a.

• Acceptar el “silenci”: és freqüent que els pares se sentin frustrats amb l’hermetisme del fill/a i, en ocasions, davant la impotència que aquesta conducta genera, forcen converses que poden agreujar el sentiment de decepció, alimentant aïllament i /o conflicte entre pares i fills/es.

És molt important, a l’hora de poder aplicar les orientacions abans esmentades, que els pares i mares comptin amb un espai professional propi i de confiança on es puguin sentir guiats, orientats, entesos, sostinguts i desculpabilitzats, entre d’altres qüestions.