Per Manuel Eliche, Montse Rius i Cesarina Ontiveros*
Els símptomes alimentaris que conformen els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) estan a l’ordre del dia essent un dels motius pels quals, amb més freqüència, pares i menors sol·liciten ajuda a pediatria i/o als serveis de salut mental, així com també als serveis comunitari d’atenció psicològica.
Conèixer els factors que desencadenen una patologia és essencial per tal de poder fer un bon diagnòstic i desenvolupar els tractaments adequats. A la recerca de comprendre la complexitat que causa i manté aquest trastorn, es demostren una diversitat de factors causants que, a més, interaccionen entre ells: factors socioculturals, psicològics, biològics i familiars. En aquest article ens centrarem en el darrer aspecte: el factor familiar.
Els problemes d’alimentació tenen un fort impacte familiar, que és l’entorn més proper en menors d’edat. Està demostrat que el treball amb la família millora el pronòstic a mitjà i llarg termini davant un tractament exclusivament individual. Per aquest motiu, des de les diferents guies d’atenció al TCA es recomana incorporar els referents parentals al tractament, en el qual tenen un paper fonamental i esdevenen en molts casos «coterapeutes».
L’enfocament familiar: imprescindible
El sistema familiar és el primer en el qual comencem a desenvolupar-nos. Posteriorment s’hi van afegint altres sistemes, per exemple l’educatiu, el social i així progressivament. Tot i això, la importància del sistema familiar rau en el fet que els afectes construïts des de la primera infància possibiliten un sistema d’ajuda. Per tant, és on -davant de la dificultat alimentària- sorgeixen els primers intents de solució per part dels progenitors. A més, l’aliment és una de les formes principals que els pares tenen d’expressar la cura sobre els seus fills/es. Ho exemplifica bé la reflexió amb la qual una família es va presentar a la nostra consulta: “L’aliment és mare”.
A les primeres consultes de salut mental, en conèixer el/la menor i la seva família, s’explora com s’està intentant gestionar aquesta dificultat. De vegades, la dinàmica familiar es troba “segrestada” per aquest símptoma. És a dir, tot gira al voltant de l’alimentació, però sense poder solucionar-se.
No és senzill entendre i encara menys acceptar la conducta d’un fill/a que atenta contra el seu benestar i, en el pitjor dels casos, contra la seva pròpia vida. Així que un trastorn d’aquestes característiques genera efectes de gran calibre en les figures cuidadores, tant a nivell emocional com d’actituds i conductes, havent sovint de modificar-se radicalment per a generar grans canvis en la rutina de la família. Un dels objectius principals consistiria en que no menjar no pot ser una opció, és a dir, la capacitat parental bàsica per alimentar el seu fill/a ha de donar-se de forma adequada.
Dins l’ajuda que s’ofereix des dels recursos de salut mental s’activen diferents agents multidisciplinaris: psicologia clínica, psiquiatria, infermeria i treball social. El treball amb els pares conjugat amb l’atenció terapèutica al fill/a constitueix l’essència del treball interdisciplinari al servei de la recuperació.
Eines comunes
Tot i que mai no podem confondre el mapa amb el territori, ja que cada patiment o malestar expressat en salut mental té les seves pròpies característiques, hi ha certs aspectes importants que observem en l’acompanyament d’aquest trastorn.
És important ajudar els pares a entendre i llegir què mou al seu fill/a, canviant l’atribució de la conducta de manera que també es generin canvis en la seva resposta com a cuidadors. Comprendre que els símptomes no estan sota el control conscient o voluntari del/a fill/a i que el TCA no és un problema relacionat únicament amb l’alimentació, sinó que inclou també qüestions cabdals que tenen a veure amb la identitat, les emocions, la vivència del món i les dinàmiques relacionals establertes amb l’entorn en general.
Tanmateix, s’ha de poder afavorir una reflexió sobre quines són les reaccions que el trastorn ha pogut desencadenar en ells i elles, davant sentiments com la desesperació, la incomprensió, la por, la culpa, la vergonya i/o la ràbia. Atendre, acollir, legitimar i entendre els sentiments dels pares és essencial en el nostre treball.
Poder mantenir la serenitat, la comunicació a nivell familiar, l’afecte i la orientació al fill/a serà més beneficiós que les discussions, les crítiques al voltant del seu aspecte físic, les amenaces i/o forçar un canvi al qual inicialment el noi/a amb TCA s’hi resistirà molt.
També serà important seguir compartint amb ell/a experiències gratificants, al marge del trastorn, així com reservar un espai de dedicació a altres membres de la família i/o afeccions.
*
Manuel Eliche és psiquiatre de la FETB al CSMIJ de Sant Andreu
Montse Rius és psicòloga de la FETB al CSMIJ de Sant Andreu
Cesarina Ontiveros és treballadora social de la FETB als CSMIJ de Gràcia i St. Andreu i al SAFE Montcada
