Share:
BlogTot

Els símptomes de la depressió en la infància no tenen per què ser els mateixos que en l’edat adulta

La depressió en la primera infància existeix, tot i que parlem més aviat de trets o aspectes  depressius que de trastorn estructurat, donada l’edat dels infants i el moment evolutiu de formació de la seva personalitat, que fa que el diagnòstic sigui dinàmic.
En la petita infància els símptomes no tenen per què ser els mateixos o similars que en l’edat adulta. La tristesa, apatia o desànim poden estar presents, però molt sovint s’observen símptomes i característiques específiques pròpies d’aquesta etapa vital, com per exemple dificultats en regular la seva conducta o conflictes amb els iguals.
SENYALS D’ALARMA:

  • Canvis en la conducta: ens podem trobar infants que estiguin més irritables, enfadats, impulsius, o en constant moviment, inquiets. O nens/es més apocats, apàtics, desanimats, sense ganes de fer activitats que abans els agradaven.
  • Dificultats de relació amb els iguals: nens/es que s’aïllen o tenen conflictes amb altres infants.
  • Canvis en aspectes com l’alimentació (per excés o per defecte) i la son (dificultats tant en conciliar o mantenir la son com d’excés).
  • Canvis en el control d’esfínters: si ja controlaven, poden deixar de controlar.
  • Somatitzacions: que el cos sigui la manera d’expressar el malestar (pell, dificultats digestives, etc.)
  • Infants fatigats, cansats físicament sense cap causa orgànica que ho pugui justificar.
  • Canvis a nivell psicomotriu: necessiten estar en constant moviment o, al contrari, disminueixen la seva activitat física habitual.
  • Canvis a nivell de rendiment escolar i aprenentatge.
  • Dificultats a l’hora de prestar atenció.
  • Sentiments de baixa autoestima, expressats de forma literal ( “jo no puc”, “soc tonto”, “no m’estima ningú”) o a través de frustració, irritabilitat, excessiva labilitat emocional.

El diagnòstic de depressió en la petita infància no només dependrà de la presència d’un o més d’aquests símptomes o expressions del malestar, sinó que caldrà una valoració psicològica rigorosa i profunda, a través de l’observació de la conducta, del seu joc,  l’entrevista amb els cuidadors referents, així com mitjançant eines de valoració diagnòstica adients, com els tests projectius. També serà molt important  tant la valoració del seu context social, familiar i cultural, com l’exploració dels  entorns immediats del nen/a com l’escola, escola bressol, ludoteca, etc.
L’elaboració de tota aquesta informació ens permetrà entendre l’infant més enllà de la conducta observable, aproximant-nos al seu mon intern, l’estil de relació, etc. Serà així com podrem establir una aproximació diagnòstica acurada però que respecti el ritme i l’element evolutiu propis dels més petits.
Per Elisabet Gil, psicòloga de la FETB al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) de Gràcia.

Notícies relacionades