Entenent la complexitat del TDAH amb Maite Miró

Maite Miró és doctora en Medicina, psiquiatra i psicoanalista. Treballa al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) de Gràcia i en el programa de col·laboració entre la FETB i l’Hospital de Sant Pau. També és professora titular de la Universitat de Barcelona i excap del Servei de Psiquiatria Infanto-juvenil de l’Hospital de la Creu Roja.
Què és el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDA/H)? 
Es una alteració de la funció executiva, que comprèn les capacitats d’atendre un estímul, planificar i organitzar una acció i inhibir les respostes automàtiques i impulsives canviant-les per unes de més reflexives.
Si el  definim pels símptomes, els principals i més característics són el dèficit d’atenció, la hiperactivitat i la impulsivitat. Però hem de dir que són manifestacions que també apareixen en altres problemàtiques psicopatològiques i, per tant, caldrà fer un diagnòstic molt acurat.
Quins són els símptomes més freqüents per detectar-lo? 
Manca d’atenció: dificultats per mantenir l’atenció. Són persones que poden distreure’s amb facilitat davant estímuls externs i que presenten dificultats per organitzar una tasca. Com a conseqüència, és freqüent un rendiment acadèmic que habitualment està per sota de les seves capacitats.
Hiperactivitat: es presenta una inquietud motriu superior a la que hauríem d’esperar en un infant, i es pot observar en situacions quotidianes dins l’aula com aixecar-se de la cadira, parlar fora de moment, etc. Aquesta hiperactivitat és el moviment per sí mateix, que tot sovint no té una finalitat específica.
Impulsivitat: actuar sense pensar, no poder esperar, no tolerar la frustració, sobretot quan preval un desig, que esdevé quelcom peremptori. Dificultats per respectar el seu torn.
A quina edat es sol desenvolupar?
Sovint, pares, mares i educadors poden referir conductes compatibles amb el TDA/H en nens/nenes fins i tot en edat preescolar. Aquestes es poden acabar concretant en un diagnòstic de TDA/H o simplement quedar-se en trets de personalitat i conducta que no tenen una incidència determinant o patologitzant en el desenvolupament de la vida quotidiana. La detecció i l’atenció precoç són essencials per poder precisar aquest diagnòstic.
Pot ser genèticament hereditari? 
És complicat respondre perquè en els últims anys s’han realitzat multitud d’estudis i d’investigacions al respecte. Les conclusions més contundents apunten a l’existència de gens predisposants al TDA/H, però en cap cas determinants en el seu desenvolupament. Això suposa que, a més a més d’una eventual predisposició genètica, serien necessaris altres factors epigenètics que, afegits, podrien acabar constituint un diagnòstic de certesa en aquesta línia. Quan parlo de l’epigenètic diria, sintetitzant, que aquesta comprèn aquells factors de l’entorn, incloent evidentment els emocionals, relacionals i ambientals, que participen i modulen l’evolució d’un ésser humà des del naixement o, fins i tot, abans del naixement.
Hi ha un sobrediagnòstic d’aquest tipus de trastorn o ara hi ha més casos?
Una característica d’aquesta síndrome és la seva variabilitat estadística segons el país, la regió, etc. S’ha dit molt que hi ha un sobrediagnòstic del TDAH. I és preocupant. Però també ho és la variabilitat estadística que hi ha, de forma que a Catalunya poden existir variacions importants del nombre de casos diagnosticats en funció de la zona geogràfica. Un dels factors que ha contribuït a que hi hagi mes casos ara que fa uns anys és l’aparició del TDAH a les classificacions diagnòstiques (DSM o CIM): a partir d’aquí es van multiplicar els diagnòstics exponencialment.
No podem obviar que en determinats moments el TDA/H ha comptat amb una difusió important a nivell mediàtic i social, així com amb partides econòmiques destinades a la investigació aplicada de la síndrome. Són factors que han contribuït a donar més protagonisme a aquest trastorn.
En els darrers anys s’ha estabilitzat aquest creixement i en l’actualitat, des de el dia a dia de la psicologia i psiquiatria infantil i juvenil, diríem que s’ha pogut contenir o racionalitzar allò que en algun moment pot haver suposat un sobrediagnòstic o un diagnòstic realitzat només a partir de la conducta observada.
Com es tracta el TDAH a la FETB? 
Les línies generals que compartim els professionals de la FETB són principalment: ajudar a disminuir el patiment, tenint molt en compte els factors relacionals i emocionals que influeixen en la situació i que participen en les causes i/o en el desenvolupament dels símptomes, utilitzant els fàrmacs segons uns criteris determinats.
Partim d’un enfoc multidisciplinar i d’aproximació i una assistència global al menor i a la seva família que ens permet establir un diagnòstic dinàmic, així com els factors estressants o desencadenants de possibles reaccions desajustades que en algun moment poden confondre’s amb el TDA/H.
A nivell terapèutic tractem d’oferir l’assistència psicoterapèutica adient, que incideixi en la capacitat d’organització personal, la tolerància a la frustració, l’espera, que ajudi a enfortir una autoestima sovint afectada per la sensació de fracàs que poden viure aquests infants.
És recomanable fer un tractament farmacològic? 
Depèn del criteri clínic. Si els símptomes representen un fre en l’evolució del nen/a, en el seus aprenentatges, o representen una font de patiment per l’infant i la seva família, crec que és recomanable. També ho és si l’ajut psico-pedagògic no és suficient. Tot això, contemplant  la farmacologia com un element més del tractament que pugui permetre al nen/a reduir al màxim els símptomes i també  trencar cercles viciosos que sovint s’estableixen en aquestes situacions.
Què aconsellaries a les famílies que conviuen amb algú que té TDAH? 
Que consultin amb un professional que, a poder ser, contempli els factors que he esmentat en els punts anteriors. És important que la família pugui fer una lectura adequada de les manifestacions conductuals dels seus fills/es, evitant interpretar les mateixes com a provocacions.
S’ha de poder partir del patiment que això suposa per l’infant, que en la seva expressió conductual pot estar sovint expressant aspectes emocionals que li produeixen un neguit i un malestar que no aconsegueix regular de forma adaptativa.
Com a societat tenim el compromís de construir un espai acollidor i comprensiu vers aquests infants i les seves famílies, contribuint a evitar l’exclusió, la culpabilització i l’estigma.