Amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d’octubre el psicòleg i director Assistencial de la FETB Lluís Díaz va participar en una Jornada organitzada per l’Hospital Mare de Déu de la Mercè. El programa de ponències, que va reunir nombrosos professionals sanitaris, es va centrar en la salut mental d’infants, adolescents i joves.
Lluís Díaz, psicòleg del CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) de Gràcia, va analitzar els efectes de la pandèmia i confinament en la salut mental infantil i juvenil a partir de la seva experiència amb aquests col·lectius. A continuació resumim alguns dels principals punts de la seva ponència.
EFECTES DE LA PANDÈMIA EN LA SALUT MENTAL D’ADOLESCENTS I JOVES
Aïllament del grup de referència, soledat. Un dels aspectes que més patiment i neguit ha generat en l’adolescent és el bloqueig sobtat de la relació amb els iguals, la prohibició de trobar-se, de conèixer-se, de “testar-se” com a adolescent… En alguns casos han vist interromput de forma brusca un procés de socialització que no és baladí, que és imprescindible i necessari per créixer, per madurar, per acumular experiències. Podem imaginar de quina manera ha pogut afectar a un adolescent, en plena etapa expansiva, de diferenciació respecte dels seus pares, el fet d’haver de conviure-hi 24/7 durant mesos… Tensions, conflictes, interns i externalitzats, frustració, així enormes ansietats claustrofòbiques, la por a quedar enrere, a no evolucionar…
La versió contrària o si volem complementària d’aquest element ha tingut lloc en nois i noies amb dificultats específiques en l’àrea de la socialització dins del procés d’individuació. En alguns casos, i especialment en aquells que més enllà de la crisi adolescent presentaven alguna simptomatologia o quadre psicològic/psiquiàtric de certa entitat, aquest aïllament ha estat un “regal”, un parèntesi en una vida que anava massa ràpid per ells/elles, permetent-los congelar temporalment un procés natural que angoixava i feia patir, i al mateix temps, arrencant d’arrel alguns dels motius d’angoixa o patiment: TEA, casos de bullying, dificultats relacionals,… En aquestes situacions, ens hem trobat amb famílies que exposaven que els fills o filles estaven molt bé, tranquils… En alguns casos ha servit com un temps afegit a la maduració, en d’altres ha estat simplement això, un temps aturat que s’ha girat en contra quan han hagut de tornar al món real després d’una etapa en què el replegament no era només personal sinó que esdevenia quelcom real i físic.
Dols, etapes perdudes en temps d’intensitat específica. Tots/es hem perdut coses durant la pandèmia, cada etapa vital se n’ha vist ressentida, però em veig en disposició de dir que l’etapa adolescent i jove és probablement la que per definició s’han vist més afectada. Probablement perquè és l’etapa més expansiva, social, externalitzant, en la qual el terreny de joc és el carrer, els espais d’oci, i el seu grup natural: els iguals. Quedar relegat a l’àmbit familiar ha estat una pèrdua enorme, un impacte brutal, ha suposat perdre de cop l’entorn de proves, el camp obert en què experimentar qui som i qui estem tractant de ser.
Sembla un tòpic, però el ritme de la vida i la intensitat de les vivències de l’adolescent són molt particulars i crec fermament que no és el mateix haver viscut la pandèmia en el darrer any de secundària, o en l’interval de pas cap a la Universitat o al món laboral, que passar per aquesta situació amb 30, 40… Passen moltes coses en pocs anys, això és l’adolescència, i sí, penso que algunes, sense caure en un dramatisme innecessari, se les han perdut per sempre: un viatge de fi d’estudis, el final d’etapa, l’aniversari dels 18, etc.
Dols propis de les pèrdues viscudes. La mort esdevé real. Altre assumpte són les múltiples situacions de pèrdues de persones properes, significatives en les famílies, i com aquestes han estat afrontades, des de la impotència, el dolor, la distància… No oblidem que l’adolescent, per necessitat, sembla viure d’esquena a la mort, no sent conscient dels riscos, els perills, la possibilitat d’un final… Però la mort ha esdevingut una circumstància més real del que podien imaginar i preveure. Els ha arribat, impactat i colpejat sense pietat, i en alguns casos, fins i tot negant-se els rituals de pas, els costums que ens ajuden a acomiadar-nos. Això ha fet que en ocasions, la particularitat de la circumstància ha generat dols congelats que s’han mostrat posteriorment. Aquestes pèrdues tan reals i colpidores, en les personalitats més vulnerables han despertat moltes pors, inseguretats, i fins i tot dificultats per poder executar el propi procés d’individuació. Separar-se és més fàcil quan hom no pensa que la mort pot ser tan real… Regressions, replegaments emocionals, dificultats per encarar el procés maduratiu, són algunes de les situacions viscudes al voltant dels adolescents i joves afectats per la pandèmia.
Incomprensió social. Aquest ha estat un episodi especialment frustrant almenys pels qui treballem amb adolescents i joves. És evident que en moments d’enormes restriccions, prohibicions, limitacions, etc. s’han donat situacions desajustades, en alguns casos des de la desesperació, i que no queden justificades per l’edat. Però en molts casos s’ha assenyalat de forma irresponsable els joves com a elements de risc en temps de pandèmia, responsabilitzant-los de massa situacions, mostrant-los com insolidaris, irresponsables, egoistes,… Ha costat més feina tenir la capacitat d’entendre, fins i tot d’apropar-s’hi, de preguntar com s’ho estaven passant, com estaven vivint i patint tot plegat. Sempre he mirat de reivindicar les accions solidàries i de recolzament que molts adolescents i joves han tingut vers la societat, i que han passat molt més desapercebudes que els botellots o festes improvisades que no han deixat de generar debat.
Relació amb l’oci digital. Ja era un terreny pantanós abans de la pandèmia, però ha esdevingut especialment punyent durant i després. Lògicament, l’entorn digital fou pràcticament la finestra al món que li quedava als nostres joves i adolescents, i va permetre mantenir moltes connexions i vincles. Al mateix temps es van dilatar i fragilitzar els límits associats a l’ús d’aquest tipu d’oci. En molts casos, l’enganxament que ha generat no ha estat pas lleuger, generant dificultats per tornar a elements de normalitat un cop “superada” la pandèmia. Reinstaurar els ritmes, rutines i disciplina previs no ha estat senzill en alguns casos, precisament aquells que s’han sentit més aïllats i vulnerables, i en menys condicions de tornar al món real, que es presenta com a insegur i amenaçador davant d’alguns dels joves amb qui treballem. Parlem justament de seguretat, de confiança, de protecció… L’element digital ha suposat aquest refugi per molts durant molts moments, i desprendre’s-en no ha estat senzill. Per suposat, no és fàcil per l’adolescent, o pels infants aquest ball entre el que ara és correcte i fins i tot positiu i de cop torna a ser criticable i limitat… En aquests termes s’han hagut de fer reajustament dins les famílies, doncs no ha estat fàcil.
Quadres clínics desbordats. Òbviament estic intentant moure el focus cap a la Salut Mental, i no tant vers la patologia. Perquè ha calgut molta salut mental per part de totes per sortir d’aquest entrebanc, i no ha estat gratuït, no ha estat fàcil… Però també hem d’entrar a valorar quines situacions clíniques, de gravetat s’han desenvolupat durant aquesta etapa.
- Trastorns d’alimentació
- Autolesions
- Trastorns de conducta
- Quadres fòbics i obsessius
En molts casos, l’aparició posterior d’algunes d’aquestes patologies ha tingut molt a veure amb el patiment, amb el malestar acumulat durant temps difícils. Patiment que ha buscat vies de sortida, després de mesos d’obligada contenció. No ha estat infreqüent trobar-nos amb nois i noies que han passat un raonablement bon confinament, per fer una davallada posterior. Davallada que es mostra de diverses formes, des de temes de rendiment acadèmic, quadres afectius, simptomatologia ansiosa, etc.
QUÈ SUPOSA NUMÈRICAMENT L’IMPACTE DE LA PANDÈMIA
Aquest impacte es pot llegir en diferents realitats i evidències:
- L’augment de demanda en els Centres de Salut Mental Infantil i juvenil
- L’augment exponencial de les activacions del CRS (Codi Risc Suïcidi)
- L’augment descrit en alguns quadres clínics
M’agradaria assenyalar que l’augment de demandes de Primeres visites als centres de salut mental, així com l’augment de sol·licituds en el context del programa d’enfortiment de la primària, només està absorbint en realitat una part de la demanda. En el 20 o 25% que van pujar les Primeres visites en els darrers dos anys no estem contemplant la quantitat de famílies que han optat per la via privada, tement una espera insostenible i la incapacitat per donar continuïtat i intensitat al tractament. Tampoc obviem la demanda que absorbeixen serveis en paral·lel com poden ser els punts Konsulta’m o la necessària revitalització de Salut i Escola. Així doncs, l’augment de demanda d’ajuda està encara per sobre del que estem llegint en les dades, i tenir en compte això ho fa encara més preocupant.
L’augment de la gravetat en forma de risc de suïcidi és una dada més franca, per contundent, però tampoc apareixen en les quantificacions oficials els casos d’ideació, de pensaments de mort que són l’antesala d’un intent, i que mirem de sostenir des dels centres de salut mental amb responsabilitat però també amb un alt cost pels professionals.
El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els i les joves de 16 a 35 anys a Catalunya. Una situació que s’ha agreujat amb la pandèmia, tal com demostra el significatiu augment de les situacions que han estat valorades com a risc potencial de suïcidi en adolescents i joves dels districtes que atenem des de la FETB: Gràcia, Sant Andreu i Montcada i Reixac.
Les activacions de CRS des de 2018 han sofert aquesta evolució fins finals de juliol de l’actual any 22.
*En el cas de l’any 22, hem de tenir en compte que les dades contemplades arriben fins finals de juliol, amb el que presumim un progressiu que com a mínim s’assimili molt al sostre que vam tenir el 2021.
Aquesta és una gràfica que parla de la capacitat de detecció i monitorització del sistema, i per tant, d’una major capacitat per acompanyar aquestes situacions d’extrema gravetat. Però també hi ha una lectura de profunditat que remet a un franc augment no del patiment o malestar, sinó de la desesperança en nois i noies joves, que en algun moment de la seva vida, ni que sigui de forma peregrina, es plantegen que no poden continuar. I això ens remet al patiment real, el de l’arrel, el que sovint porta temps coent-se en silenci, en soledat i sense poder ser detectat ni atès. I aquest ha estat molt present en els nostres joves arran de la pandèmia.
Aquestes dades mostren l’augment de Primeres visites que es detecta especialment en el salt entre 2019 i 2021, que serien, respectivament, el darrer exercici “normal” i el primer de recuperació d’una activitat presencial i més estandarditzada.
Cal assenyalar que la dada del 2022 només arriba fins el setembre, de forma que encara tenim un trimestre per endavant per poder fer una comparativa més concloent, tot i que sembla que aquest exercici ens parlarà més d’estabilització de la demanda.
El patiment, la gravetat de la simptomatologia i la vulnerabilitat de les famílies esdevenen factors que sens dubte es reflecteixen en aquestes dades. Sí, els nostres joves estan patint més i pitjor. I preocupa la capacitat de resposta amb què comptem. Però tot i així, m’agradaria fer un apunt en positiu a un col·lectiu que és el present i el futur de la nostra societat, solidari, reivindicatiu, qüestionador, emprenedor, tolerant, atrevit, valent, resilient, imaginatiu, conscienciat. En molts sentits ens han donat lliçons de com enfrontar-se a la pandèmia, i no deixen de mostrar-nos camins vàlids per evitar-ne d’altres que han de venir, des d’un activisme ecologista o des d’una entesa de la vida com a quelcom més que la feina o les obligacions.
Després de reivindicar el focus sobre l’adolescència, la primera infància no pot quedar oblidada en termes de l’impacte de la pandèmia. De nou tantes experiències com infants, famílies, situacions socials… Però és cert que alguns i algunes petites han vist frenat el seu procés evolutiu pel que fa l’element relacional.
Recordem que aquests nens i nenes que han pujat en temps de pandèmia seran els futurs adolescents, i per extensió els adults d’algun dia. La por i la incertesa viscuda tant per ells com per les famílies, sens dubte han tingut els seus efectes, esperem que no cabdals.
També serà una generació que, per circumstàncies no desitjades, va poder comptar amb els seus pares molt més presents en el seu dia a dia, i això també ens ha pogut fer a tots reflexionar sobre el paper de la família, la contenció, la transmissió de valors, sovint delegada en agents externs per manca de temps i de presència.
És evident que de tot n’aprenem i, un cop superat, ens fa més forts i fortes.
Lluís Díaz
Psicòleg i director Assistencial de la FETB
