Share:
BlogTot

ENTREVISTA | Grup de comunicació d’adolescents amb Codi Risc Suïcidi: “Els dona un sentit de pertinença, de no estar sols”.

  • Mireia Escardíbul (ME) – Psicòloga clínica al CSMIJ de Sant Andreu i CSMIJ de Montcada
  • Albert Torné (AT) – Psicòleg clínic al CSMIJ de Sant Andreu

En els darrers anys hem vist augmentar el risc de suïcidi en la població adolescent i jove, especialment després dels anys més durs de pandèmia i confinament i les conseqüències que aquesta situació ha comportat per a la seva salut mental. També s’han incrementat les consultes lligades a conductes autolesives i idees autolítiques.

En aquest context, els psicòlegs clínics Mireia Escardíbul i Albert Torné han posat en marxa al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Sant Andreu un grup específic d’atenció a adolescents (que comparteixen aquesta simptomatologia) que es reuneix un cop a la setmana a traves d’una sessió grupal presencial.

Per què heu creat aquest grup i quin n’és l’objectiu?

AT: L’objectiu ha estat doble: d’una banda, obtenir una freqüència de treball més adequada per a un perfil de pacients que requereixen d’un treball més continuat del que es pot oferir en aquest moment en un seguiment individual a la Xarxa pública. D’altra banda, valorar si la dinàmica grupal podia oferir un plus terapèutic a través dels vincles que s’hi generen.

Quin és el perfil dels joves?

AT: El grup està format per set joves d’entre 13 i 15 anys, dels quals quatre són noies i tres són nois. Tots/es han arribat al CSMIJ amb actuacions autolítiques prèvies.

Què ha de fer algú que vulgui entrar en el grup?

ME: Tots els i les integrants del grup han estat apuntats a la llista d’espera (per rebre tractaments) que s’elabora al CSMIJ per part dels seus referents. Els terapeutes del grup vàrem valorar quins pacients de la llista d’espera podien ser susceptibles de fer aquest tractament a partir de les propostes  realitzades per els/les professionals referents tenint en compte indicacions i criteris d’exclusió en base a la simptomatologia, edat, estructura de la personalitat, etc.

El grup es va iniciar amb sis participants i al cap de dos mesos es va incorporar una noia. Degut a la dinàmica observada i el nivell de complicitat entre els components es va valorar passar de grup semiobert a tancat.

AT: En aquest moment és un grup tancat i, per tant, no s’ampliarà amb cap nou integrant. Una altra qüestió serà considerar l’obertura de nous grups amb objectius iguals o similars, si l’equip ho considera convenient un cop avaluats els resultats terapèutics d’aquesta primera edició.

Com és la dinàmica que plantegeu a les sessions?

AT: És una dinàmica completament oberta. No hi ha una temàtica preestablerta per a cada sessió, sinó que la dinàmica es genera espontàniament a partir del que el grup proposa compartir o debatre.

ME: Partim de la base de que el contingut que els/les pacients aporten a cada sessió és el que en aquell moment els resulta important ja sigui perquè els preocupa, els genera neguit, il·lusió, o per qüestionar temes, etc. Entenem que tot el que sorgeixi d’ells/es els ajudarà més que no pas temes establerts que provinguin dels terapeutes i que poden estar allunyats de les seves inquietuds, interessos i/o necessitats.

Quins són els principals motius que els han portat a tenir ideacions suïcides?

AT: Hi pot haver la idea que en un grup d’aquestes característiques es parlarà molt de les causes que porten a aquest tipus de pensament, i no és així. Es podria pensar que l’objectiu hauria de ser parlar-ne i pensar-hi amb profunditat, però no era ni la nostra idea prèvia ni la dinàmica que ha pres aquest grup.

D’entrada, no es parla tant d’ideacions suïcides com de conductes autolesives, element que els membres del grup saben que tenen en comú; però tampoc aquesta és la temàtica principal, ni ocupa un percentatge gaire rellevant del temps compartit. La idea és que el grup comparteixi el que vulgui, i el que s’hi porta són les experiències del dia a dia, les emocions, allò que ha fet ràbia i allò que ha il·lusionat; a la fi, parlar de la vida, i en aquest sentit creiem que en el grup hi ha molta vida!

D’altra banda, és habitual aquesta idea preconcebuda de que hi ha un motiu concret que porta a una ideació suïcida, però el que ens trobem en general amb els adolescents i joves que acudeixen al CSMIJ immersos en aquest patiment no és tant per una experiència traumàtica concreta com per un cúmul de circumstàncies que en el seu conjunt genera un sentiment d’angoixa i/o de tristesa que els desborda i no troben com contenir.

ME: Respecte a les autolesions, tots/es els membres del grup estan d’acord -i així ho expressen- que els serveixen per tranquil·litzar-se davant d’estats emocionals de molta angoixa. El dolor físic els és molt més suportable que el dolor mental que pateixen en aquells moments.

Sentiu que el fet de participar en aquest grup els està ajudant? De quina manera?

AT: Estem convençuts de que el grup està vivint una experiència molt emotiva, sincera, plena, que ens està sent significativa per a tots/es els/les integrants, inclosos els terapeutes.

Com apuntàvem en l’anterior pregunta: parlar i sentir la vida com a contrapès de l’ansietat depressiva i catastròfica. I, de moment, ens atrevim a dir que el grup ho està executant millor del que ens imaginàvem.

ME: Un dels aspectes importants d’aquest grup és el vincle que han establert els i les pacients entre ells/es i amb els terapeutes. Els nois i noies es tenen molt presents entre ells, s’escolten, es recolzen, es toleren en les diferències i també es fan crítica constructiva. Crec que el grup els dona un sentit de pertinença, de no estar sols, i ens han inclòs als psicòlegs en aquest viatge de vida i terapèutic.

Els nois i noies es tenen molt presents entre ells, s’escolten, es recolzen, es toleren en les diferències i també es fan crítica constructiva

El suïcidi és la primera causa de mort juvenil no natural a Catalunya. Què creieu que està passant?

AT: És una pregunta complexa quant a determinar-ne unes causes inequívoques, i hi caben diferents mirades. Igual que comentàvem que aquesta experiència grupal ens està portant un cúmul de vivències difoses que generen el patiment que és motor de la conducta suïcida, tal volta la societat estigui també en un moment molt particular, immersa en dinàmiques que afavoreixen sovint l’angoixa i la desesperança. Per exemple, la pandèmia (amb tot el que està representant), que per als adolescents i joves ha suposat viure un període vital completament alterat i condicionat d’una forma molt intensa i frustrant; les desigualtats en tants àmbits essencials de la vida; una cultura molt centrada en l’hedonisme i en la qual hi ha una tendència a menystenir l’esforç (“Ho vols, ho tens”); l’extrema competitivitat que es viu a les xarxes socials i el pes tan gran que aquestes tenen en l’espai mental dels adolescents…

ME: Pensaria en conflictes familiars importants, de desencontre entre pares i fills, on s’actua molt l’ansietat sense capacitat de mentalització, de contenció dels conflictes i que fa que acabin allunyats emocionalment els uns dels altres, amb molts sentiments de frustració i soledat. També influeix la situació socioeconòmica, la precarietat, l’habitatge, etc.

Pensem en les famílies i persones properes d’algú que ha tingut idees de mort o temptatives autolítiques. Què els recomaneu?

AT: Estar-hi molt a prop i preguntar, que no faci por fer-ho. Parlar-hi amb comprensió i empatia, respectant i acompanyant. De vegades n’hi ha prou amb fer-ho en silenci, que sàpiguen que estem allà i que no estan sols/es.

En cas de que hi hagi ideació suïcida, recomanem buscar ajuda professional especialitzada que, en funció del que la família pugui sostenir, variarà en format i intensitat: des d’un acompanyament terapèutic, una consulta puntual, orientació o fins i tot ingrés, si cal. Com a entorn familiar, és essencial que el jove o l’adolescent senti que els seus pares poden trobar eines o buscar ajuda/suport per a contenir el malestar, la por, l’angoixa… Si la persona afectada percep el pànic o el desbordament en els adults referents la sensació de desesperança pot resultar encara més insostenible.

ME: Escoltar sense jutjar. A nivell preventiu, estar atent a possibles senyals d’alarma: estats de desànim, d’ansietat, abandonament d’activitats o de relació amb persones fins aleshores molt presents, etc.

Notícies relacionades